La URSS va tenir la desestalinització

Són molts els països del globus terraqui que, malauradament, han sofert una dictadura, el control del poder en mans d’un tirà totalitarista i assassí. De nord a sud i d’est a oest. Pinochet a Xile, Salazar a Portugal, Sadam Hussein a Iraq, Talibans a Afganistan, Stalin a la URSS, Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya en són alguns exemples.

Però la diferència entre els països ha estat el procés que ha vingut després de la mort o la derrota del dictador (dictadors). Tots els països han intentat impulsar processos democràtics a posteriori però amb estratègies diferents. A Espanya, Portugal i Xile, per exemple, es van iniciar diferents transicions amb amnistia per tothom, presos polítics del règim i col·laboradors diversos del dictador (que van acabar veien la llum). A Iraq, ha passat quelcom semblant ja que part de la població ha reaccionat de manera violenta davant l’exèrcit invasor dels EUA i defensant al dictador Hussein.

Altres països, com Alemanya o la URSS, van endegar uns processos per tal que el gruix de la població conegués les barbaritats que havien comès els dictadors i els seus amiguetes. Els judicis de Nuremberg, ensenyar els morts als camps de refugiats i explicar les diferents vexacions que s’hi cometien van fer que Alemanya s’avergonyís d’allò que va permetre amb la no intervenció de la població. Si bé es cert que ara torna a guanyar pes el neonazisme a Alemanya, bona part de la població recorda encara esgarrifada les massacres que es van cometre a Auschwitz i tants altres camps d’extermini. D’altra banda, a la URSS Kruishev, successor d’Stalin, va iniciar la desestalinització del país, que va tenir com una de les principals accions explicar les barbaritats comeses durant el règim i posant una xifra de morts. La més alta que es va publicar va ser de 100 milions de persones mortes, segons Esvetlana Stalin, filla del dictador.

L’exemplar transició espanyola va tancar en fals la ferida que el 1937 l’exèrcit va causar amb un cop d’Estat i una posterior guerra que va matar milers de persones i que va deixar el país sense força per lluitar davant aquell. La transició no va saber solucionar el problema, donant amnistia als col·laboradors del dictador i permetent que es continués parlant d’una salvació de l’Estat, d’uns vencedors i d’uns vençuts i, sobretot, no condemnant els quasi 40 anys de cruel dictadura. De fet, encara avui, un dels grans partits estatals continua sense condemnar-la.

No crec que la llei de la memòria històrica pugui tancar aquesta ferida ja que hagués hagut de ser curada el 1977, si no abans. Però si crec que és un pas per condemnar oficialment la dictadura i, per mi, continuaran col·laborant amb el franquisme aquells que, quan arribi el moment, votin en contra de la llei.

Foto: Acudit de Perich a Por Favor (24 novembre de 1975)