En Jota va conèixer a la EmaJota fa uns quants anys. Un dia, la EmeJota li va dir al Jota que havia de marxar. Ell, en saber-ho, es va posar molt trist. Com que no tenia en aquell moment amb qui desfogar-se, va agafar un foli i un boligraf i es va posar a escriure. El resultat és aquest:
Les meves paraules són poques per expressar tot el que ara sento. M'acabes de dir que l’any que ve no seràs aquí i que encara no saps que faràs.
Sincerament, sempre havia pensat que estaries aquí, tot i que sabia que la teva plaça no era fixa. Sempre havia pensat que estaries aquí per si mai passava res o necessitava consells.
Han passat ja més de quatre anys des que vaig entrar en aquella aula, espantat i poruc, creient tota aquesta mitologia i “llegenda urbana” que et persegueix -que si ets una borde, que si ets molt cabrona(sic). Però aviat me’n vaig adonar que tot allò era falç. Vaig obrir els ulls i vaig veure que darrera aquella aparent borderia hi ha una bona persona, una gran persona que es mereix tot el meu respecte i que, durant aquests anys, s’ha guanyat la meva simpatia.
Suposo que si marxes d’aquí no ens veurem més però no em puc resignar a dir-te adéu. Prefereixo dir-te, simplement, “fins ara” o “aviat ens veurem”. Però, sobretot, vull dir-te... cuida’t molt i et desitjo, de tot cor, que TOT et vagi molt bé. T’ho mereixes.
Una abraçada ben forta.
Jota
Entrades
