Bon Nadal

A 23 de desembre us vull desitjar a tots vosaltres, els que em llegiu (no massa habitualment), un Bon Nadal.
Però també volia donar els bons nadals a aquelles persones "oblidades". Aquelles persones que, com a regal, tindran unes runes. Sí. Unes runes de casa seva perquè un exèrcit o uns militars els hi destruiran. A aquells palestins que aquest Nadal dormiran sense saber si al dia següent tindran una "visita inesperada". En definitiva, a les víctimes del nou Auschwitz(1).
Però, com ells, milions de persones. A Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud... milions de persones moren cada dia per gana o per una guerra. A totes elles.
I també, a les persones que a Catalunya, Espanya, Europa, tot el món (i també als països desenvolupats) han de dormir als caixers automàtics perquè no tenen cap altre lloc.
A tots ells, Bon Nadal.

_________________________________________________________

(1)-Comparació feta per José Saramago després de visitar els Territoris Ocupats, Març 2002."Comparé el espíritu de Auschwitz con el espíritu de Ramala (A ¡Palestina Existe! p.21. José Saramago. )"

El perill de l'Estatut

No vull analitzar l’Estatut. No vull analitzar si Catalunya i els catalans el necessitem. No vull entrar en anàlisis polítiques. El problema que es presenta amb aquest Estatut és la manera de vendre’l. Recordo un professor que ens explicava que en un reportatge sempre s’han de posar les dos veus d’un problema, per evitar posicionar-mos (sic.). Sempre, excepte quan una veu era més forta que l’altra i deia més disbarats. És a dir, no es pot posar la declaració d’un nazi i la d’un jueu perquè el nazi, al cridar més, semblarà que té raó. En aquest cas, s’haurien de posar mes veus jueves.
El que passa amb l’Estatut és similar: hi ha massa veus fortes. Rajoy, ens agradi o no, diu molts disbarats. Molts sabem que el que diu és falç. Però hi ha altres que no. Com pot entendre una persona d’Extremadura, per exemple, aquest Estatut si veu al Rajoy dient cada dia que això és “la ruptura de España”. A més està el problema de Carod. És possible que sigui adequat per defensar l’Estatut a Madrid. Però sabent la mania (merescuda o no) que la gent li té, tot el que pugui dir a favor, estarà mal dit. Només per tractar-se d’ell.
Maragall, Manuela de Madre, Mas, Puigcercós tenen una feina molt difícil. Més enllà de negociar sobre nació, finançament i altres, han de neutralitzar la veu de Rajoy i tot el PP. Han de fer entendre a tothom que l’Estatut només és un Estatut, no una constitució. Serà un camí dur...

Més Sharon...

Aquesta mitjanit entra en vigor el “pla de desconnexió” pel qual els colons israelins han de sortir dels assentaments de Gaza. Hi ha hagut manifestacions per recolzar els colons en ciutats d’Israel i s’ha creat la revolta taronja, nom en què es coneix el moviment de resistencia dels colons. Molts d’aquests colons han declarat que no estan disposats a marxar d’un lloc on fa anys que hi viuen.
Molts colons se senten amos de la terra que, ara, han d’abandonar. Un d’aquests casos és el de Penina, de 92 anys, i supervivent de l’holocaust nazi. Fa més de cinc dècades que viu en aquest assentament (DOMINGO, El País,14-08-05).
Aquest pla que té previst la sortida dels assentaments de Gaza és un nou capítol de la confrontació, és un motiu més d’odi. Més Sharon... És una llei, o pla, que crea conflicte com ho va fer també la construcció del “mur de la vergonya”. La diferencia és que aquest és un pla disfressat perquè sembla que es vulgui fer alguna cosa pels palestins. Però crea conflicte, llavors, no és una llei per la PAU. Crea conflicte perquè ni palestins ni jueus n’estan a favor. Uns perquè no es retornen les fronteres reclamades i els altres perquè els expulsen de casa seva. Tots sabem que la PAU entre les dos societats és difícil. Però, l’anciada PAU no passa per lleis que allunyin més les dues societats.
Les diferències existeixen, cert. Però la voluntat, el compromís i oblidar els interessos particulars poden aconseguir-la.
Es tan difícil que es formin conferències i s’assentin a la mateixa taula representats d’Israel i de Palestina no radicals? No més Sharon...

Un segon per a la reflexió, si us plau.

Avui estava llegint un article al blog de Marc Campdelacreu, http://retallsperiodisme.blogspot.com/, que parla de l’oblit. L’oblit respecte al tsunami i les seves víctimes, l’oblit respecte la guerra de l’Irak i l’oblit respecte Palestina.
La gent tendeix a oblidar el que ha deixat de ser actual. El que surt als mitjans de comunicació és l’actualitat, però aquesta actualitat sembla ser més sensible a qüestions que, potser sí són d’actualitat, però amb una importància informativa lleu. “En lloc d'això ens parem a pensar en l'onada de calor o en el nou equipament dels jugadors del Barça” posa Marc com a exemple.
Tots ens hem oblidat que fa dos anys vam sortir al carrer per a dir NO a la guerra d’Irak. Molts pocs són els que volen veure que l’Irak, si bé ha estat alliberat d’un dictador, no és totalment lliure perquè l’Administració Bush i l’exèrcit nord-americà continúa al país. Ningú sembla adonar-se’n que l’Irak ha tingut una transició sotmesa, en bona part, a l’interès dels Estats Units.
D’altra banda, tothom veu, sent o llegeix sobre el continu conflicte palestino-israelí. Tothom opina i són molts els que pensen o diuen: “aquests palestins estan bojos”. Sembla que la gent no vol veure ni vol recordar que a inicis del segle XX Palestina era un país. El 1917, gràcies a la declaració Balfour el Regne Unit recolza la creació d’un Estat d’Israel, que se situarà en territori palestí. A partir de 1920 comencen a arribar jueus a Palestina i el primer conflicte té lloc el 1936, amb una vaga general i l’esclat d’una guerra. El 1947, el Regne Unit decideix traspassar el “problema” a l’ONU, que realitza una repartició molt favorable a Israel. Les guerres palestino-israelines es van anar succeint i les més importants són: 1947-49,1967,1973,1982. Des de la dècada de 1990 queda clar que la pau passa pel diàleg i la reconciliació perquè no es pot tornar ni al territori de 1930 ni al que va programar l’ONU.
Mentre milers de persones moren cada dia víctimes de conflictes armats (a l'Irak, a Palestina, a l’Àfrica, a Sud Amèrica, etc.), què fan la Unió Europea i els Estats Units? I, què fem nosaltres?
Pensem-hi.

Un adéu, no; millor un fins ara

En Jota va conèixer a la EmaJota fa uns quants anys. Un dia, la EmeJota li va dir al Jota que havia de marxar. Ell, en saber-ho, es va posar molt trist. Com que no tenia en aquell moment amb qui desfogar-se, va agafar un foli i un boligraf i es va posar a escriure. El resultat és aquest:

Les meves paraules són poques per expressar tot el que ara sento. M'acabes de dir que l’any que ve no seràs aquí i que encara no saps que faràs.

Sincerament, sempre havia pensat que estaries aquí, tot i que sabia que la teva plaça no era fixa. Sempre havia pensat que estaries aquí per si mai passava res o necessitava consells.

Han passat ja més de quatre anys des que vaig entrar en aquella aula, espantat i poruc, creient tota aquesta mitologia i “llegenda urbana” que et persegueix -que si ets una borde, que si ets molt cabrona(sic). Però aviat me’n vaig adonar que tot allò era falç. Vaig obrir els ulls i vaig veure que darrera aquella aparent borderia hi ha una bona persona, una gran persona que es mereix tot el meu respecte i que, durant aquests anys, s’ha guanyat la meva simpatia.

Suposo que si marxes d’aquí no ens veurem més però no em puc resignar a dir-te adéu. Prefereixo dir-te, simplement, “fins ara” o “aviat ens veurem”. Però, sobretot, vull dir-te... cuida’t molt i et desitjo, de tot cor, que TOT et vagi molt bé. T’ho mereixes.

Una abraçada ben forta.

Jota

Els blogs

En l'actualitat, s'està vivint un increment dels blogs. Un blog es pot definir com un espai personal en la xarxa on l'autor expressa les seves opinions, gustos, experiències personals, etc.
En els països anglosaxons s'ha convertit en una eina documental per als periodistes. Per aquest motiu, molts de blogs han rebut crítiques.
El problema no està en els blogs perquè els periodistes haurien de saber que són espais d’opinió (es podria considerar la secció de cartes al director en un diari?). Una persona pot publicar en el seu blog el que vulgui, per això existeix la llibertat d’opinió. El problema, crec, són els periodistes que utilitzen un blog com a font documental única. El treball del periodista consisteix en contrastar fonts perquè amb una sola opinió no n’hi ha prou per ser objectius.
Moltes crítiques també són perquè alguns blogs menteixen. És cert. Però també és cert que moltes pàgines web tenen informacions falses o que no estan firmades, per la qual cosa no s’haurien de prendre com a certes. I, en canvi, moltes vegades es prenen com a tal.
En definitiva, penso que l’ús dels blogs és totalment legítim. Penso, també, que els periodistes els poden usar com una font documental. Però, com tota font s’ha de contrastar.

La Blog d'Arcadi Espasa

En la blog d'Arcadi Espasa podem veure els articles que el periodista penja diàriament. D'aquesta manera, el senyor Espasa ha creat un "diari" propi on parla sobre temes d'actualitat.

S'ha de dir, que el passat any la seva blog (www.arcadi.espasa.com) va rebre el premi Blasillo de Huesca, premi que es dón per l'ingeni dels internautes.

Personalment, considero que aquesta blog és molt interessant por tot el que he dit: per ser un blog de comentari i anàlisi de l'actualitat.

Mònica Terribas: “No aspiro que em miri molta gent sinó que la gent que em mira valori el que faig”

La Mònica Terribas és la conductora de La nit al dia, que aquest any fa tres temporades que s’emet. Creu que és important marcar una frontera entre entrevistat i periodista. A més a més, no li agrada que l’entrevistat la tutegi perquè simula una confiança que no existeix.

Són dos quarts de dotze del vint d’abril. La Mònica Terribas ha acabat la seva conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona. La conferència es titula Preguntar per titular o preguntar per entendre?. Hem quedat amb ella per entrevistar-la. Ve cap a nosaltres, ens saluda i ens diu: “Anem-hi”. Al sortir de l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació, decidim anar al bar per entrevistar-la.
Al passadís es troba amb gent que la saluda. S’atura i es posa a parlar amb ells que, pel que es veu, són vells coneguts. Al cap d’una estona ens veu, se’n recorda de nosaltres i s’acomiada d’ells. Però ara apareix el periodista Pepe Rodríguez. S’atura per saludar-lo i parla amb ell una estona.
Finalment, a tres quarts de dotze ens posem en marxa cap al bar. Abans d’entrar-hi ens repensem perquè creiem que l’acústica del bar serà dolenta pel soroll i pot afectar a les nostres gravadores de veu. Llavors, li diem a la Mònica Terribas que potser seria millor anar a l’aula d’estudi que hi ha al costat del quiosc de la facultat perquè, segurament, estarem més tranquils.
Entrem a l’aula d’estudiants. Està buida. “Posem-nos on no toqui el sol” ens diu la Mònica Terribas mentre busquem una taula on seure. Al final, seiem en una que hi ha al fons del tot al costat d’una finestra, que té la persiana baixada.
-------------------------------------------------------------------------------

“La nostra feina és estar molt pendents de què passa, triar el tema que creiem que més interessa a l’espectador i buscar la millor persona per parlar-ne”

-------------------------------------------------------------------------------

Comencem la entrevista parlant de La nit al dia i la Mònica Terribas ens afirma: “La planificació prèvia és tant com que avui no sé a qui entrevistaré”. A més a més, ens diu que no es pot planificar perquè si ho fas no pots fer un informatiu. També ens parla sobre el fet d’aconseguir entrevistats importants cada dia i ens comenta: “La nostra feina és estar molt pendents de què passa, triar el tema que creiem que més interessa a l’espectador i buscar la millor persona per parlar-ne”. També ens comenta que s’ha d’afegir l’agreujant que el seu equip es posa a treballar sobre les cinc de la tarda.
Quan ens hem assegut, a sobre la taula hi havia un paper de piruleta (sic) que ha agafat a les mans i ha estat jugant amb ell durant tota la entrevista.
Seguim parlant del programa i li preguntem sobre el que havia dit a la conferència, que és millor anar a una entrevista sense guió previ. Ella ens diu que el necessari és documentar-se i preparar-se molt perquè sinó no es treu el diàleg que, creu, és necessari.
-------------------------------------------------------------------------------

“Quan un convidat em tuteja em fa sentir molt malament perquè sembla que hi hagi una confiança que és falsa”

-------------------------------------------------------------------------------

La entrevista continua amb total normalitat. Li formulem la pregunta: “És important marcar una frontera entre entrevistat i periodista?” En aquest moment, després d’haver-nos dit que és imprescindible, li sona el mòbil. Es disculpa i respon. Parla amb algú sobre alguna cosa de ciment i formigó. Quan penja el mòbil, es disculpa de nou i continuem amb la entrevista. Agafant el fil de nou, ens declara: “Quan un convidat em tuteja em fa sentir molt malament perquè sembla que hi hagi una confiança que és falsa”.
La senyora Terribas creu que les claus que han fet que el seu programa porti ja tres temporades en antena són que feia falta un programa d’anàlisi, el fet d’haver trencat el llenguatge del telenotícies i el fet de treballar sense pronter perquè d’aquesta manera dius les coses tal i com et surten. De la mateixa manera, voldria que existís un programa com el seu en altres cadenes. “Crec que no existeix la filosofia de l’anàlisi, de la reflexió d’aquesta informació. Per això he volgut posar l’exemple dels 59 segons, perquè per a mi filosòficament està a les antípodes del que jo penso que ha de ser la informació” afirma la presentadora de La nit al dia sobre aquest tema.

Mònica Terribas a la Facultat de Ciències de la Comunicació

Sobre la seva manera d’entrevistar, que molts consideren d’agressiva, ens afirma que ella el que fa són, simplement, preguntes directes i són les preguntes que es fa qualsevol persona del carrer. A més, es pregunta si se la consideraria agressiva si fos un home.
-------------------------------------------------------------------------------

“A mi m’afecta que un determinat crític digui que sóc l’Urdaci català”

-------------------------------------------------------------------------------

Estàvem parlant del fet que moltes persones la consideren una presentadora estrella quan li ha tornat a sonar el telèfon. De nou, ha respost. Aquesta vegada parlava sobre anar a buscar a les seves filles. La conversa dura poc i, en acabar, ens diu que ho sent però que estava esperant aquesta trucada.
Tot i aquesta imatge de diva i persona seria que té ella no es considera un presentadora estrella i diu: “Si demà jo deixo de fer La nit al dia i s’hi posa una altre, doncs no passa res”. Durant la entrevista, es mostra com una persona simpàtica. Diu que prefereix que diguin que es dura a que diguin que fa unes entrevistes molt toves. No obstant, afirma: “A mi m’afecta que un determinat crític digui que sóc l’Urdaci català”.
La Mònica Terribas ens confessa que algun partit polític o alguna ONG han pressionat per sortir a La nit al dia. Però, al mateix temps, es dóna pressa per matisar: “Però això hi ha de ser. Nosaltres tenim un espai que és La nit al dia on hi ha de cabre l’actualitat i, per tant, tenen legitimitat tant els partits com totes les organitzacions de voler-hi sortir”. A més a més, declara que una pressió greu seria que un polític o un entrevistat li prohibís fer-li alguna pregunta però afirma, contundentment, que això no ha passat mai.
-------------------------------------------------------------------------------

“Aquesta proximitat de la manera d’explicar la informació fa que la gent es pensi que és més protagonisme de la persona que ho explica”

-------------------------------------------------------------------------------

Per altra banda, ens afirma que té total llibertat per a conduir el programa, tot i ser, només la conductora i cap d’edició del programa. A més, es permet elogiar la seva directora: “He de dir, sobre la Rosa Marqueta, que des del primer dia mai m’ha mirat res. Ni s’ha plantejat què li preguntaré a l’entrevistat ni res de res”.
Sobre el fet de sortir a la televisió tal i com és realment creu que perjudica el programa perquè declara: “Com que jo explico les coses d’aquesta manera, escolti'm, de les eleccions del país basc, avui, diàleg, tal i no sé què. Aquesta proximitat de la manera d’explicar la informació fa que la gent es pensi que és més protagonisme de la persona que ho explica”. Per això creu que hi ha aquesta concepció que La nit al dia és el programa de la Mònica Terribas. Tot i així, es dóna pressa per matisar: “I no, la Terribas només és qui s’encarrega de vehicular això”.
Sobre els seus objectius en la televisió, la senyora Terribas té clar que no vol marxar ni de la televisió pública ni de Catalunya. Creu que per marxar a treballar fora hi ha dos objectius. Un és comunicar-se més i que la projecció arribi a més gent. Però ella declara: “No és el meu cas perquè no aspiro que em miri molta gent sinó que la gent que em mira valori el que faig”. L’altre objectiu és aprendre claus noves. Per això afirma: “Si tingués una oferta de treball que hem permetés aprendre en un nou àmbit de treball, amb més mitjans, amb noves maneres d’entendre i de fer periodisme en un altra llengua, potser m’ho plantejaria”.
-------------------------------------------------------------------------------

“La gent que està estudiant a la facultat teniu forçosament la inquietud de reflexionar sobre la nostra feina”

-------------------------------------------------------------------------------

Es mostra com una persona positiva sobre el futur dels periodistes perquè creu que ja s’ha arribat al límit del mal periodisme. Tot i així creu que hi haurà sempre una minoria de gent que es voldrà alimentar del mal periodisme i a costa de la societat. Però, també pensa: “La gent que està estudiant a la facultat teniu forçosament la inquietud de reflexionar sobre la nostra feina, perquè ja teniu claus al carrer com per veure que les coses per aquí no van bé”. A més a més, afegeix: “S’han diversificat molt les actuacions del periodisme, és a dir, la comunicació en general té molts àmbits d’aplicació. Per tant, teniu moltes més oportunitats de feina que quan nosaltres vam començar”.

Mònica Terribas afirma: “De pressions, n’hi ha sempre”

Mònica Terribas és la presentadora de l’espai La nit al dia, que de dilluns a divendres s’emet al Canal 33. La gent té una concepció d’ella de presentadora agressiva però això només es deu a la seva manera de preguntar sempre directa i sense donar voltes. Considera que a les entrevistes és millor anar sense guió previ perquè sinó no s’aconsegueix un diàleg natural i fluït.

El programa requereix molt treball de planificació?
No et pensis, la planificació prèvia és tant com que avui no sé a qui entrevistaré. Cada dia anem al dia perquè és un informatiu, per tant no podem fer molta planificació prèvia. No podem planificar perquè si planifiques no fas un informatiu.

No deu ser fàcil aconseguir convidats al mateix dia?
No, però és la nostra feina. La nostra feina és estar molt pendents de què passa, triar el tema que creiem que més interessa a l’espectador i buscar la millor persona per parlar-ne. I això ho has de fer “acció-reacció” amb l’agreujant que la gent del nostre equip comença a treballar a les cinc o a les sis de la tarda.

Per això és important anar a les entrevistes sense guió previ i treballa amb la improvisació?
Sí, però el concepte d’improvisació necessita matisos. Jo sóc partidària de molta documentació i de molta preparació, és a dir, d’haver-me informat perquè si tu vas en blanc a una entrevista no treus el diàleg que crec que s’ha de treure.

És important marcar frontera entre entrevistat i periodista?
Clar, és imprescindible. Per a crear aquesta empatia entre entrevistador i entrevistat és molt important que tu estiguis implicat. Però aquesta implicació no t’ha d’impedir fer les preguntes que has de fer i amb el màxim de distàncies possibles. De tota manera, quan un convidat em tuteja em fa sentir molt malament perquè sembla que hi hagi una confiança que és falsa. Ho diuen justament per trencar aquesta distància i perquè l’espectador es pensi que hi ha una complicitat que, en realitat, no existeix.

Quina és la clau perquè “La nit al dia” porti tres temporades en emissió?
Crec que faltava. És a dir, els TN’s els falta, per l’hora en què van col·locats i els condicionants de la graella, un espai que aprovisioni l’espectador d’aquest nivell de reflexió. També crec que ha funcionat perquè hem trencat la rigidesa del llenguatge dels telenotícies i al treure el suport pronter, arribes més a la gent perquè ho dius com et surt.

Però un programa de les mateixes característiques podria existir a Tele5, Antena3 o fins i tot TVE?
A mi m’agradaria que existís. Jo crec que el que no hi ha a les televisions comercials i a els primers canals és la filosofia de “La nit al dia”. Crec que no existeix la filosofia de l’anàlisi, de la reflexió d’aquesta informació. Per això he volgut posar l’exemple dels “59 segons”, perquè per a mi filosòficament està a les antípodes del que jo penso que ha de ser la informació. Si aquest programa pretén crear debat i donar claus a la gent per interpretar les coses no anem bé.

Ha rebut ofertes d’altres canals de televisió?
Diguem que no. Sempre he sigut molt contundent amb això, perquè sempre he dit que no marxaria de la televisió pública i d’aquí. Hi ha dos paràmetres per marxar a treballar fora del teu àmbit cultural i polític. Un, que t’interessi comunicar-te més, és a dir, que et conegui més gent i que la teva projecció arribi a més gent, que no seria el meu cas treballant per TVE, per Tele5 o per Antena 3, perquè no aspiro que em miri molta gent sinó que la gent que em miri valori el que faig. Per a mi la importància està en poder aprendre claus noves. Si tingués una oferta de treball que hem permetés aprendre en un nou àmbit de treball, amb més mitjans, amb noves maneres d’entendre i de fer periodisme en un altra llengua, potser m’ho plantejaria.

El seu programa ha rebut algun tipus de pressió política?
De pressions, n’hi ha sempre. Puc dir tal vegada hi ha hagut una pressió d’una ONG o d’algun partit determinat per venir, però això hi ha de ser. Nosaltres tenim un espai que és “La nit al dia“ on hi ha de cabre l’actualitat i, per tant, tenen legitimitat tant els partits com totes les organitzacions de voler-hi sortir. Les entrevistes que recordo que han sigut per pressió, són del tipus a un director d’una organització cultural que li fa il·lusió sortir i és amic del Director General. Aquestes no són pressions greus, les greus serien del tipus “vostè això no m’ho pregunti”. Però això mai de la vida.

Té total llibertat per fer el seu programa?
Sí, absoluta. La Rosa Marqueta és la directora de ”La nit al dia” però he de dir que des del primer dia mai m’ha mirat res. Ni s’ha plantejat què li preguntaré a l’entrevistat ni res de res.

Es podria dir que el fet de sortir a la televisió tal com és realment beneficia el programa?
Crec que el perjudica. Crec que ha arribat un punt on hi ha la percepció que “La nit al dia” és un programa molt marcat per la meva personalitat, tant que no hi ha pronter. Aleshores, com que jo explico les coses d’aquesta manera, “escolti'm, de les eleccions del país basc, avui, diàleg, tal i no sé què”. Aquesta proximitat de la manera d’explicar la informació fa que la gent es pensi que és més protagonisme de la persona que ho explica. Hi ha aquesta percepció que anem a la nostra bola i que és el programa de la Terribas. I no, la Terribas només és qui s’encarrega de vehicular això.

Li arriba a afectar que es tingui aquesta imatge de vostè, de persona agressiva?
No, en absolut. Jo prefereixo que em diguin que sóc agressiva a que em diguin que sóc una tova. A mi m’afecta que un determinat crític digui que sóc l’Urdaci català, a mi això sí que m’afecta.

El públic l’ha considera una presentadora estrella. Què creu que ha pogut portar a aquesta concepció?
Crec que és per això que us deia de la proximitat. Però jo suposo que això també passa amb el Francino o la Lídia Bedia. Jo marcaria una distància entre nosaltres que fem aquest periodisme de transmissió informativa amb el que pugi ser l’Iñaki Gabilondo. Personalitat que dius, si ell està o no a la Ser canvia molt. Si demà deixo “La nit al dia” i s’hi posa una altre, doncs no passa res.

Quin futur ens veu als que estem estudiant la carrera de periodisme?
No sóc pessimista perquè crec que hem arribat al límit de l’explotació del mal periodisme. Crec que la gent que està estudiant a la facultat teniu la inquietud de reflexionar sobre la nostra feina, perquè ja teniu claus al carrer com per veure que les coses per aquí no van bé. Hi haurà sempre una minoria de gent que voldrà només alimentar-se del mal periodisme i a costa de la societat. Però jo crec que s’han diversificat molt les actuacions del periodisme, és a dir, la comunicació en general té molts àmbits d’aplicació. Per tant, teniu moltes més oportunitats de feina que quan nosaltres vam començar.

Mònica Terribas. Perfil

Mònica Terribas és la presentadora i cap d’edició de La nit al dia, programa informatiu que s’encarrega de fer un anàlisi de l’actualitat mitjançant, sobretot, entrevistes a figures importants. És llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorada a la Universitat de Stirling, a Escòcia.
En l’actualitat, a més de la seva feina a Televisió de Catalunya, desenvolupa una tasca docent a la Universitat Pompeu Fabra, on és professora titular i coordinadora de l’àrea de Teoria de la Comunicació. Porta des dels 24 anys fent classe en aquesta universitat.
Va començar a treballar a la televisió l’any 1987 amb el Joaquím Maria Puyal en el programa Un tomb per la vida, en tornar de fer la tesi doctoral a Escòcia. Des de llavors, ha treballat en televisió en programes com ara Persones Humanes, del Miki Moto que, segons la Mònica Terribas, ha marcat la referència de l’humor en aquest país. També ha treballat en el programa La vida és un xip. Afirma que el programa que més li ha aportat ha estat Un tomb per la vida. Però, al mateix temps, també diu que La nit al dia li dóna moltes satisfaccions “tantes, segurament com el tomb” afirma ella mateixa. A més a més, col·labora amb El Periódico.
Durant la entrevista és va mostrar com una persona molt normal. És conscient de la dinàmica dels mitjans de comunicació ja que, com ella mateixa diu: “Et poses de moda durant un temps perquè aquest cony de negoci nostre necessita posar benzina al motor. De tant en tant, necessita que hi hagi algú que destaqui una mica per anar-li fent entrevistes i titulars i donar-li premis, però al cap de dos anys la maxaca (sic.) tothom, la tritura tothom i la volen donar pel sac”.