dimecres, d’octubre 31, 2007

Perspectiva

Els Mitjans de Comunicació han entrat en un buclé viciós del que no poden sortir. Tots, absolutament, han perdut la perspectiva que se'ls pressuposa. Als periodistes no se'ls pot demanar neutralitat ni objectivitat però, crec, sí que se'ls hauria de demanar perspectiva, la perspectiva que fa que puguin criticar als partits polítics contraris a la seva ideologia, però també als que segueixen.
El Público, aquest nou diari de Mediapro, ha vingut a cobrir un buit en el mercat, el buit de diari d'esquerres i popular, amb un tractament de la imatge important. Però fa el mateix que tots. Critica, i molt, al partit contrari de la seva ideologia i, en canvi, no diu res sobre «els seus». Cada dia apareixen al diari notícies contraries al PP i als seus dirigients però, en canvi, són poques les notícies contraries als socialistes i, quan és inevitable que surti, apareix el més petit possible.
L'altre dia, amb la manifestació a Barcelona en contra de l'AVE, només va sortir la foto de la manifestació, cap informació sobre ella.
És lamentable aquesta pèrdua de perspectiva

dimarts, d’octubre 23, 2007

Bye bye!

Això és el que diumenge van dir els polonesos als germans Kaczynski. Donald Tusk, candidat pel partit Plataforma Ciutadana (PO) va obtenir més del 40% dels vots mentre que els bessons es van quedar amb el 32% i el partit d'esquerra Parlament, Esquerra i Democràcia (LiD) un 13%.
Després de polèmiques polítiques, els germans se'n van, bye bye!. Persecució als comunistes, a l'esquerra, als homosexuals i a tot el que no sigui catòlic. El resultat ha estat bo, tot i que encara han obtingut una bona porció del pastís.
Em sembla curiós que dins la UE ningú els digués res, retallés els drets dels homosexuals, els hi prohibís manifestar-se o mostrar les seves orientacions sexuals. Curiós. De mentres, la comunitat internacional criticava (amb raó) a l'Ahmadineyad per haver dit als EUA que a Iran no hi ha homosexuals... Sincerament, si Iran es mereixia ser criticada, Polònia també.

Suïssa
I de metres, al país helvètic ha tornat a guanyar les eleccions un partit xenòfob. No va massa bé Europa, encaminada cap a un "Europa pels europeus", tal i com deia Le Pen. Sembla que les coses no s'estan fent bé. Els immigrats no s'acaben d'integrar i les societats receptores dificultem cada vegada més el procés d'integració, amb lleis discriminatòries i repressives.


Video d'un videojoc del partit xenòfob de Suïssa:


divendres, d’octubre 19, 2007

Al Margen, a Tortosa

Tot i que aquest bloc està destinat a l'anàlisi de la política nacional, internacional i, de vegades, tortosina avui m'he de fer ressò d'aquesta notícia.
El grup de hip hop Al Margen farà un concert a Tortosa el proper 31 d'octubre a les 20 hores. De moment, encara no es pot confirmar el lloc on el faran ni, tampoc, el preu de l'entrada.
Al Margen està format per Efren, Dj A.M i Mr. Guti. Mr. Guti, també conegut com el Chaval Chamán, ha format part de diversos grups de rap com ara Falsalarma i SonDKalle.
El primer disc d'Al Margen ja fa temps que està esgotat a l'Fnac de Plaça Catalunya (Barcelona) i ara el grup prepara ja el llançament del seu segon disc.
Tot i el que es pugui pensar, Al Margen no és, ni molt menys, un grup de música petit ja que ha fet concerts a Palma, Benicarló, Barcelona, Reus i, ara, Tortosa, que crec que serà la primera ciutat de les Terres de l'Ebre en escoltar-los en directe. A Reus, Al Margen va inaugara el nou skate park de la ciutat.
Us deixo amb la seva música... Pásame el escenario

Si podeu, no deixeu d'escoltar Secreto a Voces.
Més Informació:

dissabte, d’octubre 06, 2007

La URSS va tenir la desestalinització

Són molts els països del globus terraqui que, malauradament, han sofert una dictadura, el control del poder en mans d’un tirà totalitarista i assassí. De nord a sud i d’est a oest. Pinochet a Xile, Salazar a Portugal, Sadam Hussein a Iraq, Talibans a Afganistan, Stalin a la URSS, Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya en són alguns exemples.

Però la diferència entre els països ha estat el procés que ha vingut després de la mort o la derrota del dictador (dictadors). Tots els països han intentat impulsar processos democràtics a posteriori però amb estratègies diferents. A Espanya, Portugal i Xile, per exemple, es van iniciar diferents transicions amb amnistia per tothom, presos polítics del règim i col·laboradors diversos del dictador (que van acabar veien la llum). A Iraq, ha passat quelcom semblant ja que part de la població ha reaccionat de manera violenta davant l’exèrcit invasor dels EUA i defensant al dictador Hussein.

Altres països, com Alemanya o la URSS, van endegar uns processos per tal que el gruix de la població conegués les barbaritats que havien comès els dictadors i els seus amiguetes. Els judicis de Nuremberg, ensenyar els morts als camps de refugiats i explicar les diferents vexacions que s’hi cometien van fer que Alemanya s’avergonyís d’allò que va permetre amb la no intervenció de la població. Si bé es cert que ara torna a guanyar pes el neonazisme a Alemanya, bona part de la població recorda encara esgarrifada les massacres que es van cometre a Auschwitz i tants altres camps d’extermini. D’altra banda, a la URSS Kruishev, successor d’Stalin, va iniciar la desestalinització del país, que va tenir com una de les principals accions explicar les barbaritats comeses durant el règim i posant una xifra de morts. La més alta que es va publicar va ser de 100 milions de persones mortes, segons Esvetlana Stalin, filla del dictador.

L’exemplar transició espanyola va tancar en fals la ferida que el 1937 l’exèrcit va causar amb un cop d’Estat i una posterior guerra que va matar milers de persones i que va deixar el país sense força per lluitar davant aquell. La transició no va saber solucionar el problema, donant amnistia als col·laboradors del dictador i permetent que es continués parlant d’una salvació de l’Estat, d’uns vencedors i d’uns vençuts i, sobretot, no condemnant els quasi 40 anys de cruel dictadura. De fet, encara avui, un dels grans partits estatals continua sense condemnar-la.

No crec que la llei de la memòria històrica pugui tancar aquesta ferida ja que hagués hagut de ser curada el 1977, si no abans. Però si crec que és un pas per condemnar oficialment la dictadura i, per mi, continuaran col·laborant amb el franquisme aquells que, quan arribi el moment, votin en contra de la llei.
Foto: Acudit de Perich a Por Favor (24 novembre de 1975)