Bones festes

Encara que uns dies més tard de l'habitual, us vull deixar la meva felicitació, que podeu veure a continuació. Bones festes i feliç 2008!

És Ronaldino el culpable del mal joc culè?

És més fàcil analitzar el clàssic si el teu equip ha guanyat i més encara si vas a parlar del contrari. L’anàlisi, recordem, és un gènera d’opinió i no d’informació, per la qual cosa espero que ningú es senti ofès.
La resposta al títular és no. El mal joc del Barça en el derbi es déu a un cúmul de situacions línia per línia que ara comentarem.
Començant des de la porteria, val a dir que Valdés és un bon porter però falla al gol de Baptista. Si bé no pot fer res per aturar la pilota (que va a l’escaire) el porter culè es va quedar a mitja sortida i si no ho creieu mireu les images. Surt quan Van Nistelroy prolonga per a Baptista però a mitja sortida recula. Un porter ha de decidir si sortir i tapar hueco o estar-se sota els pals, però mai quedar-se a mitja sortida. La culpa del gol, però, no va ser de Valdés sinó del mal sistema defensiu culè.

3 jugadors madridistes contra 5 defensors del Barça i no van tallar l’atac blanc. Màrquez, lent com ell mateix, no va aconseguir aturar Baptista. Puyol, que és un gran defensa, es desmereix al lateral perquè fa més visibles les seves deficiències tècniques i Màrquez com a central costa de veure perquè en la posició només té la sortida de pilota ires més ja que li guanyen la defensa amb facilitat.
El centre del camp culè també deixa molt a desitjar. Touré, que havia fet grans partits contra el Recre o el Depor, va ser una illa. Ni Xavi ni Deco van fer res. I el més preocupant és el cas del català que s’ha estancat en els darrers anys. Havia de ser el nou Guardiola però s’ha quedat a mig camí. Ara mateix el seu lloc l’hauria d’ocupar Iniesta. El d’Albacete juga i fa jugar. Ahir, quan va anar al centre del camp va causar una mica de perill al Madrid. A la banda, Iniesta és menys jugador i es desaprofiten totes les seves virtuts. A Etoo li falta ritme i Ronaldinho ho intenta però no li surt res.
El veritable problema del Barça d’ahir i de tota la temporada és el sistema. El 4-3-3 que tant bé va funcionar anys enrere no serveix amb aquests jugadors tal i com estan. És una de les coses que mai he entès, la empepinació dels entrenadors en un sistema contret. El 2000, quan el Madrid va guanyar la Champions, Del Bosque jugava amb un 5-3-2, que mai més va usar i amb el qual Ivan Campo i Karanka semblaven Beckenbauer. Sistema segons els jugadors i anys més tard va fer jugar l’equip sense interior esquerre perquè Zidane pugés estar a la mitjapunta.
Ronaldinho lluiria més ara si estigués per darrera de dos puntes, centrat i sense la necessitat de buscar el regat per marxar del defensor i buscar la centrada a l’àrea. Ara mateix els culès haurien d’estar amb quatre jugadors enrera (amb Puyol i Milito de centrals i a la dreta Zambrotta i si no agrada que fitxin algú al mercat d’hivern). Un fals doble pivot amb Touré i Iniesta més avançat i amb Ronaldinho de mitja punta. A la dreta, Messi (gran absència d’ahir) enganxat a la banda. I davant Etoo que, tingui ritme o no, sempre ofereix pressió i un dels dos joves, que tenen més mobilitat al davant que Hernry qui busca sempre la pilota al peu. La banda esquerra? Tota per Abidal. Potser així el Barça i Ronaldinho lluirien més. Potser el problema del Barça comenci per R però no sigui Ronaldinho, sinó Rijkaard.

Una conferència sense perspectiva d’acord

Demà s’inicia la conferència de pau pel Pròxim Orient. En ella, hi participaran, entre d'altres, Israel, Palestina i Siria.

Israel continua jugant les seves cartes d’una manera extraordinària. Ja fa anys, la seva estratègia passa per arribar a acords amb diferents països àrabs, fet que provoca que la causa Palestina es quedi sense els aliats més democràtics de la zona. Aquesta és la línea que va encetar Israel el 1982?, que va fer que els palestins no aconseguissin res en la darrera guerra de la zona, en quedar-se sense aliats.

Però això continua. A la conferència hi participarà Siria, que reclamarà a Israel el retorn del Alts del Golan, un territori reclamat pel país àrab des del 1967, quan va ser ocupat pels israelians. Si Israel retorna el territori, Palestina podria perdre un dels últims socis democràtics més actius que li queden a la zona ja que, si bé la majoria de països àrabs recolzen Palestina, són ben pocs els que en fan una defensa més activa.

Per això la perspectiva d’acord és lleu. Per això i perquè, com ja he dit algun cop, no hi assisteix Hamàs. És cert, que es tracta d’un partit que utilitza la violència contra Israel, però hauria d’estar a la conferència de pau, en tant que partit majoritari votat per la població palestina i en tant que «controlador» de la Franja de Gaza. Si l’argument de la no assistència de Hamàs a la conferència és l’ús de la violència, tampoc hi haurà de ser el partit de Olmert, qui sistemàticament ordena a l’exèrcit que ataqui els territoris ocupats, al·legant l’atac a algun terrorista però enduent-se, moltes vegades, població civil pel mig.

Des de fa una mica més d’un any, Israel ha fet un pas més en la seva estratègia de treure aliats als palestins ja que ara, fins i tot, divideix els propis partits palestins, fent així que les negociacions de pau siguin només parcials (es limiten als territoris controlats per Al Fatah, partit del president de la «República», però no de l’executiu).

Sense el suport dels països democràtics àrabs i amb la desunió dels partits es fa difícil pensar que la conferència es pot tancar amb un acord clar de pau per a tots els territoris ocupats. A més, a tot això s’ha d’afegir que la Comunitat Internacional, si bé pressiona públicament Israel, no fa que compleixi les resolucions de Nacions Unides. Amb tot, sembla que la conferència, com tantes altres vegades, arribarà a acords puntuals que a l’hora de la veritat no es compliran.

La condemna

Centenars d’assassinats per condemna a mort. Milers de morts per culpa seva i dels seus. 36 anys de cruel dictadura. Avui fa 32 anys des que Franco va morir i l’Estat va començar a veure la fi de la dictadura. Que no ens enganyin, la dictadura no va acabar amb la mort del dictador, el que va acabar va ser el franquisme. Els seus van continuar manant fins les eleccions de 1978, les primeres democràtiques que hi van haver des del 1936.

1936, any en que un grapat de conservadors no van saber pair la victòria de les esquerres i van fer un cop d’estat que va desencadenar una posterior guerra. Una guerra que va acabar amb els somnis de moltes persones i amb els vides de tantes altres. 1936 s’inicia la fi de la II República, la fi de la democràcia a l’Estat fins al 1978.

Miro preocupat com encara queden un bon grapat de conservadors franquistes. Diumenge, mentre treballava sentia Catalunya Informació i allà vaig escoltar la notícia d’una manifestació, on una dona deia que els avis de tota la gent que allí estava havia guanyat una guerra.

La majoria de vegades, els pitjors enemics de la democràcia no s’amaguen ni en muntanyes llunyanes, ni en Catalunyes independentistes. La majoria de vegades els enemics de la democràcia són els que no defensen els seus valors, els que no reconeixen que el franquisme va ser cruel per a moltes persones, a més d’il·legítim, ja que de govern legítim només es pot dir si es parla de la Segona República. Moltes vegades, el problema està en no condemnar el franquisme.

Kosova mira a la independència

Kosova, regió sèrbia controlada per l'ONU des del 2000, va celebrar aquest cap de setmana unes eleccions, de les quals en va sortir vencedor el partit independentista Partit Democràtic de Kosova (PDK). El seu líder, Hasmin Thaçi, apunta a una independència ràpida de la regió. I és que, si el dia 10 de desembre la comunitat internacional encara no ha arribat a una acord sobre Kosova, la regió declararà la independència de forma unilateral.

No té sentit que una regió que fa 7 anys que no forma part de Sèrbia, de facto, torni a ser controlada per aquest país. I encara més, després de tot el que van patir els albanokosovars durant el cruel règim de Milosevic.

Sobre el dret a vaga i el pla Bolonya

vui, Barcelona torna a celebrar una manifestació dels estudiants universitaris en contra del Pla Bolonya.

El estudiants que decideixen fer vaga estan en el seu dret, però també haurien de respectar el dret d'altres estudiants a no fer-ne.

A l'arribar a la Universitat Autònoma de Barcelona aquest matí hi havia instal·lada una espècie de barricada que no deixava passar la gent que sortia del ferrocarril cap a classe i havien d'anar a donar la volta per un altre lloc. A més, a la «barricada» es cantaven crits de «esquiroles, hijos de puta».

Fa temps, que estic en contra d'aquest moviment anti-bolonya que no informa a la gent dels desventatges del pla, sense el qual es tonteria fer vaga, perquè manifestar-te sense saber contra el que protestes és una tonteria. A més, altres anys (enguany encara no ha passat, confirmaré més tard), els «manifestants» van pintar les parets de les facultats de l'Autònoma amb «No a Bolonya» i similars. No crec que aquesta sigue la millor manera de fer que la gent s'adhereixi a les vagues o a les manifestacions.

Potser s'haurien de plantejar informar més que fer pintades, embrutar i insultar.

Foto: www.aep.cat

Perspectiva

Els Mitjans de Comunicació han entrat en un buclé viciós del que no poden sortir. Tots, absolutament, han perdut la perspectiva que se'ls pressuposa. Als periodistes no se'ls pot demanar neutralitat ni objectivitat però, crec, sí que se'ls hauria de demanar perspectiva, la perspectiva que fa que puguin criticar als partits polítics contraris a la seva ideologia, però també als que segueixen.

El Público, aquest nou diari de Mediapro, ha vingut a cobrir un buit en el mercat, el buit de diari d'esquerres i popular, amb un tractament de la imatge important. Però fa el mateix que tots. Critica, i molt, al partit contrari de la seva ideologia i, en canvi, no diu res sobre «els seus». Cada dia apareixen al diari notícies contraries al PP i als seus dirigients però, en canvi, són poques les notícies contraries als socialistes i, quan és inevitable que surti, apareix el més petit possible.

L'altre dia, amb la manifestació a Barcelona en contra de l'AVE, només va sortir la foto de la manifestació, cap informació sobre ella.

És lamentable aquesta pèrdua de perspectiva

Bye bye!

Això és el que diumenge van dir els polonesos als germans Kaczynski. Donald Tusk, candidat pel partit Plataforma Ciutadana (PO) va obtenir més del 40% dels vots mentre que els bessons es van quedar amb el 32% i el partit d'esquerra Parlament, Esquerra i Democràcia (LiD) un 13%.
Després de polèmiques polítiques, els germans se'n van, bye bye!. Persecució als comunistes, a l'esquerra, als homosexuals i a tot el que no sigui catòlic. El resultat ha estat bo, tot i que encara han obtingut una bona porció del pastís.
Em sembla curiós que dins la UE ningú els digués res, retallés els drets dels homosexuals, els hi prohibís manifestar-se o mostrar les seves orientacions sexuals. Curiós. De mentres, la comunitat internacional criticava (amb raó) a l'Ahmadineyad per haver dit als EUA que a Iran no hi ha homosexuals... Sincerament, si Iran es mereixia ser criticada, Polònia també.

Suïssa
I de metres, al país helvètic ha tornat a guanyar les eleccions un partit xenòfob. No va massa bé Europa, encaminada cap a un "Europa pels europeus", tal i com deia Le Pen. Sembla que les coses no s'estan fent bé. Els immigrats no s'acaben d'integrar i les societats receptores dificultem cada vegada més el procés d'integració, amb lleis discriminatòries i repressives.


Video d'un videojoc del partit xenòfob de Suïssa:

Al Margen, a Tortosa

Tot i que aquest bloc està destinat a l'anàlisi de la política nacional, internacional i, de vegades, tortosina avui m'he de fer ressò d'aquesta notícia.
El grup de hip hop Al Margen farà un concert a Tortosa el proper 31 d'octubre a les 20 hores. De moment, encara no es pot confirmar el lloc on el faran ni, tampoc, el preu de l'entrada.
Al Margen està format per Efren, Dj A.M i Mr. Guti. Mr. Guti, també conegut com el Chaval Chamán, ha format part de diversos grups de rap com ara Falsalarma i SonDKalle.
El primer disc d'Al Margen ja fa temps que està esgotat a l'Fnac de Plaça Catalunya (Barcelona) i ara el grup prepara ja el llançament del seu segon disc.
Tot i el que es pugui pensar, Al Margen no és, ni molt menys, un grup de música petit ja que ha fet concerts a Palma, Benicarló, Barcelona, Reus i, ara, Tortosa, que crec que serà la primera ciutat de les Terres de l'Ebre en escoltar-los en directe. A Reus, Al Margen va inaugara el nou skate park de la ciutat.
Us deixo amb la seva música... Pásame el escenario

Si podeu, no deixeu d'escoltar Secreto a Voces.

Més Informació:

Space Mr. Guti

Space Efren

Space Dj A.M

Space Al Margen

La URSS va tenir la desestalinització

Són molts els països del globus terraqui que, malauradament, han sofert una dictadura, el control del poder en mans d’un tirà totalitarista i assassí. De nord a sud i d’est a oest. Pinochet a Xile, Salazar a Portugal, Sadam Hussein a Iraq, Talibans a Afganistan, Stalin a la URSS, Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya en són alguns exemples.

Però la diferència entre els països ha estat el procés que ha vingut després de la mort o la derrota del dictador (dictadors). Tots els països han intentat impulsar processos democràtics a posteriori però amb estratègies diferents. A Espanya, Portugal i Xile, per exemple, es van iniciar diferents transicions amb amnistia per tothom, presos polítics del règim i col·laboradors diversos del dictador (que van acabar veien la llum). A Iraq, ha passat quelcom semblant ja que part de la població ha reaccionat de manera violenta davant l’exèrcit invasor dels EUA i defensant al dictador Hussein.

Altres països, com Alemanya o la URSS, van endegar uns processos per tal que el gruix de la població conegués les barbaritats que havien comès els dictadors i els seus amiguetes. Els judicis de Nuremberg, ensenyar els morts als camps de refugiats i explicar les diferents vexacions que s’hi cometien van fer que Alemanya s’avergonyís d’allò que va permetre amb la no intervenció de la població. Si bé es cert que ara torna a guanyar pes el neonazisme a Alemanya, bona part de la població recorda encara esgarrifada les massacres que es van cometre a Auschwitz i tants altres camps d’extermini. D’altra banda, a la URSS Kruishev, successor d’Stalin, va iniciar la desestalinització del país, que va tenir com una de les principals accions explicar les barbaritats comeses durant el règim i posant una xifra de morts. La més alta que es va publicar va ser de 100 milions de persones mortes, segons Esvetlana Stalin, filla del dictador.

L’exemplar transició espanyola va tancar en fals la ferida que el 1937 l’exèrcit va causar amb un cop d’Estat i una posterior guerra que va matar milers de persones i que va deixar el país sense força per lluitar davant aquell. La transició no va saber solucionar el problema, donant amnistia als col·laboradors del dictador i permetent que es continués parlant d’una salvació de l’Estat, d’uns vencedors i d’uns vençuts i, sobretot, no condemnant els quasi 40 anys de cruel dictadura. De fet, encara avui, un dels grans partits estatals continua sense condemnar-la.

No crec que la llei de la memòria històrica pugui tancar aquesta ferida ja que hagués hagut de ser curada el 1977, si no abans. Però si crec que és un pas per condemnar oficialment la dictadura i, per mi, continuaran col·laborant amb el franquisme aquells que, quan arribi el moment, votin en contra de la llei.

Foto: Acudit de Perich a Por Favor (24 novembre de 1975)

Amb Xabra i Xatil·la al record

Milícies catòliques libaneses van entrar fa 25 anys (17-09-1082) als camps de refugiats de Xabra i Xatil·la (Beirut) i van assassinar a bona part de les persones que allà hi habitaven. Encara avui, el nombre de morts és una xifra desconeguda. El Punt publicava ahir a l’Efemèride que hi van haver entre 700 i 3.500 morts.

La passivitat del llavors ministre de Defensa, Ariel Sharon, va facilitar l’entrada dels milicians als camps de refugiats i la posterior matança i, fins i tot, es diu que ell mateix es va reunir amb els milicians per encoratjar-los. Avui, Sharon no pot respondre per aquesta massacre ja que continua en coma, després que fa un any patís diverses embòlies. Però quan podia respondre, no ho va fer ni ningú li va preguntar.

El general serbi Mladic és un dels més buscats internacionalment inculpat de la matança d’Srebrenica, la més greu de la guerra de Bòsnia, on van morir prop de 10.000 homes. Es rumoreja que el general passeja amb impunitat pels carrers de Belgrad i que Sèrbia no fa res per entregar-lo a les autoritats internacionals. La matança d’Srebrenica va entrar a la història i a la nostra memòria cultural per ser la més cruel a Europa des de la Segona Guerra Mundial. L’enclavatge bosnià va ajudar a crear la imatge de crueltat dels serbis, que va facilitar la posterior guerra (invasió) de Kosova.

Per la seva banda, Xabra i Xatil·la es mantenen a «l’anonimat» i, tot i que es coneixia el nom d’un dels culpables (Sharon), ningú va intentar jutjar-lo o inculpar-lo quan tocava, quan era el Primer Ministre d’Israel. Per què aquesta dualitat del dret internacional?

El Poder és la causa

Segons Huntington, les guerres i xocs del futur estaran causats per diferències culturals, o com ell ho anomena xoc de civilitzacions. Huntington distingeix entre vuit cultures diferents: occidental, confuciana, japonesa, àrab (que segons Huntington s’aliarà amb la confuciana contra occident), hindú, eslavoortodoxa, llatinoamericana i africana.
L’escriptor nord-americà va estar de moda després dels atacs a les torres bessones de Nova York però, en quant es va posar de moda, ja van aparèixer veus crítiques contràries a la teoria del xoc cultural. Però fins a quin punt les guerres futures (i actuals) estan mogudes per un xoc cultural?
En un primer anàlisi planer es fàcil parlar d’una guerra Orient versus Occident després de l’11S o tot el terrorisme amb la marca d’Al Qaeda. Però, de fet, l’argument cultural no és res més que una excusa utilitzada pels caps de la xarxa terrorista per moure unes masses cansades de la prepotència occidental i americana. Si ens fixem amb els terroristes que van estavellar les avions a NY, no n’hi havia cap de classe baixa, sinó que la majoria tenien carreres i havien estudiat lluny dels seus països. Els governs occidentals també s’han encarregat de parlar d’una guerra contra el terrorisme internacional per moure una població amb diferents objectius (l’occidental) contra un món desconegut i temut des de fa molt de temps.
A Pròxim Orient, un altre anàlisi superficial ens parlaria d’una guerra entre jueus i àrabs, dues cultures molt diferents. El conflicte israelopalestí, però, va molt més enllà (possiblement serà un dels conflictes més complicat). Israel és un estat laic encara que sobre ell vola sempre un núvol que fa pensa en la construcció de Haretz Israel Original, el Gran Israel bíblic. A més, dins de la població israeliana hi ha persones àrabs i cristianes i desertors de l’estratègia militar israeliana. Des de l’altra banda (mai més ben dit després de la construcció del mur), entre els palestins també hi ha diferències entre palestins laics i creients. Si la vessant laica està representada per Al Fatah i Israel és laic no hauria d’existir una guerra tant llarga i dura.
Al Congo, la setmana passada va haver una nova revolta tribal al Congo. Països africans que estarien emmarcats en una mateixa categoria de Huntington. I llavors què passa al món?
Doncs passa el que sempre ha passat. El que porta passant des que el primer homo va decidir lluitar amb un altre homo per controlar una parcel·la de terra més gran. El Poder. El poder que fa que els EUA, amb una tropa d’amics, vagi a l’Iraq a democratitzar el país i que quatre anys més tard encara no ho ha aconseguit. El poder del petroli. El poder que fa que al Pròxim Orient portin mig segle en una cruel guerra. El poder de l’aigua en una zona seca. El Poder que va fer que al Congo, fa ja uns anys, s’iniciés una guerra per controlar el coltan, producte amb el qual es fabriquen les bateries de mòbil, i que ara s’ha revifat. El poder que va fer que durant anys multinacionals dels EUA financessin colps d’estat a l’Amèrica Llatina (ITT). El Poder que evita que s’investigui una possible prova d’una vacuna de la Pfizer en menors a Nigèria i que va causar 11 morts i més de 200 nens amb lesions.
El Poder és el motiu de les guerres actuals i, segurament, futures. No el xoc cultural de Huntington ni els recursos tangibles i intangibles que afirmen alguns analistes internacionals.

«Jo vull sortir a la foto»

es manifestacions solen ser un acte on els polítics aprofiten per aparèixer, posar-se al darrera de la pancarta de torn i guanyar-se un grapat de vots. Personalment, no m’agrada que els polítics siguin els protagonistes de les manifestacions, iniciatives que haurien de servir per mostrar les inquietuds de les persones que normalment no apareixen als mitjans. Les manifestacions o actes similars han de ser esdeveniments de protesta, de pressió política per part d’una ciutadania descontenta.
L’últim episodi el vaig veure diumenge. A la manifestació en contra del dipòsit de gas de Vinaròs (a 1,5 km d’Alcanar), hi havia un bon grapat de polítics: Marta Cid (ERC), Daniel Pi i Jaume Forcadell (ICV) i Alberto Fernández Díaz (PP), entre d’altres. Fernández Díaz, que es veu que té una casa a Alcanar, va començar la manifestació a segona línea, al darrera dels que portaven la primera pancarta en contra de la plataforma marítima i la planta de tractament de gas de Vinaròs. Un cop la marxa lenta va fer uns metres, el líder del PP de Barcelona va marxar, va agafar la moto i va anar fins a la finca on s’ubicaria la planta terrestre. Al arribar, es va tornar a posar al darrera de les persones que atenien als mitjans i ell mateix els va atendre.

A 3a regional no hi ha ambulàncies

Antonio Puerta va morir ahir. Avui, els diaris esportius que he pogut llegir (tant de Barcelona com de Madrid) i les televisions destinaven força minuts a la seva mort.

Tal i com ja s'ha dit, no és la primera vegada que passa un incident així (recordo els de Foé -Camerun- i Feher -Benfica-) morien al mateix camp de futbol sense que es pugués fer res per ells. Però han hagut altre casos.

El que voldria dir avui és que en la majoria d'aquests casos s'ha pogut intentar fer alguna cosa pels jugadors ja que al camp o a les instal·lacions esportives de torn hi havia metges, ambulancies i els instruments mèdics necessàris necessaris (recordo el cas d'Òscar Garcia Junyent en el qual el metge de l'Espanyol li va col·locar una espècie de tub a la boca per tal que no es tragués la llengua). He llegit avui que la FIFA ha obligat a instal·lar en els camps on es jugarà el proper mundial un desfibrilador (que a la lliga espanyola és obligatori des d'aquest any). Però jo no recordo haver vist cap ambulància a Camp-redó, a Benifallet, a la Santa Creu o al camp de terra de Tortosa, durant els partits de fubol base o de 3a Regional.

Catalunya, una patata calenta

Catalunya s’ha convertit en una patata calenta que la Generalitat passa a Madrid, Madrid a la Generalitat, Endesa a Red Eléctrica, Red Eléctrica a Endesa... i ningú se’n fa responsable.

Ningú assumeix les culpes de per què Barcelona, capital catalana i una de les ciutats més importants d’Europa, es va quedar a fosques no uns minuts, sinó dies. Ningú assumeix les culpes del desastre que és Renfe, entitat que, com a mesura per calmar els ànims, fa uns mesos va anunciar que retornaria els diners als rodalies que arribessin amb 15 minuts de retard. Però i els mitja distància? I els trens de Tortosa, Figueres, Puigcerdà, Lleidà que, amb una mica de sort, potser nomes arriben amb mitja hora de retràs (sinó més), sense que els viatgers rebin explicacions, enllaunats com sardines (al tren de Tortosa, tornar des de Barcelona a l’estiu és un esport de risc perquè, tot i el gran nombre de turistes que van a Salou o Port Aventura, Renfe destina el mateix nombre de vagons que la resta de l’any, quan ja és difícil trobar seient a Sants).

En fi, que fa dies que penso que això de tenir el mateix color a Catalunya i a Madrid no serveix de res per Catalunya. I més encara si el President de la Generalitat, com l’actual, està empepinat en no molestar a Zapatero, davant les properes eleccions del 2008 i confon el no fer soroll (com Maragall) a no demanar el que els catalans ens mereixem: que d’una vegada per totes les infraestructures funcionin.

Davant unes petites perspectives de pau a Palestina

El quartet va anunciar fa unes setmanes que accepta la proposta de Bush d’organitzar un conferència per parlar sobre la creació d’un Estat Palestí.

Però el requisit per la construcció d’un nou estat és la no participació a la conferència de Hamàs, partit guanyador de les darreres eleccions legislatives democràtiques als Territoris Ocupats i que, a més, el Quartet va afirmar que l’organització islàmica no té legitimitat.

D’una banda, la creació d’una Palestina sense Hamàs fracassarà perquè agradi o no a Occident (aquest Occident que no veu més enllà del seu melic i que democratitza regions només si els resultats de les eleccions els hi són favorables) Hamàs és un dels dos partits grans de Palestina, amb un suport popular que va aconseguir després d’unes eleccions democràtiques que Al Fatah va afrontar amb acusacions de corrupció per bona part dels palestins. Relacionat amb això, com potser que el Quartet digui que Hamàs no té legitimitat? Que no va guanyar unes eleccions? És que Sarkozy, Zapatero o Bush no tenen legitimitat?

A Hamàs, des que va guanyar no l’han deixat treballar. Des del primer dia, la comunitat internacional se li va girar d’esquenes, va bloquejar les ajudes econòmiques tant necessàries per a la població, fet que va fer que no es poguessin pagar al funcionarat. I això, sumat als problemes ja existetns (escassetat d’aigua i aliments necessaris, atacs terroristes d’Israel o màrtirs palestins) van desencadenar els enfrontaments que durant unes setmanes van estat a punt de convertir-se en una Guerra Civil.

Ara, l’última cullerada de la comunitat internacional és apartar Hamàs d’unes negociacions que podrien crear un Estat Palestí. Però per solucionar el conflicte a la zona es necessita la intervenció de Hamàs en la conferència, que els palestins respectin l’Estat d’Israel i que el govern israelià respecti els tractats internacionals, la resol·lució 242 de l’ONU (retorn a les fronteres de 1967, molt lluny de les actuals) i, sobretot, respecti la població palestina.

La concentració silenciosa de l'ACVOT en honor a Vitorica

L'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) va organitzar dilluns una concentració silenciosa a Barcelona, a l'avinguda Meridiana, prop del Passeig Fabra i Puig. Vaig passar per allà i la vaig veure i, com duia la càmera, vai prendre algunes imatges, les quals podeu veure a continuació. Perdó per la mala qualitat de les imatges.

La concentració era en honor de Maria A. Vitorica, l'octava morta de l'atemptat de Iemen, en el qual es van veure involucrats turistes catalans i bascos.

Obsessionats en la monarquia

Fent zapping he tropessat amb el programa Channel nº4 de Cuatro. Resulta que, pel que es veu, la vicre presidenta del govern espanyol, Mª Teresa Fernández De la Vega, no va fer la reverència al rei ahir en el passamans del bateig de la infanta Sofia.

Per començar, em sembla que en ple segle XXI és una tonteria haver de fer una reverència a una persona. A més, quin problema hi ha? No pot ser republicana la vice presidenta i decidir no fer la reverència al cap de l'Estat espanyol, en aquest cas el rei? [no sé si De la Vega és republicana o no, eh?].


Em sembla molt bé que part de la població de l'Estat sigui monàrquica (o juancarlista, com alguns diuen) però exigir que tothom hagi de seguir el protocol monàrquic és una obsessió. En democràcia, la llibertat d'opinió és legítima i, si la transició va ser tant bona i va aplegar "tantes" ideologies com molts diuen, els monàrquics haurien d'acceptar que dins l'estat existeixen persones republicanes amb dret a ser-ho.

En aquest link hi ha un video sobre el bateig. Al segon 20, es veu entra a De la Vega i com no saluda al rei.


http://www.20minutos.es/noticia/260211/0/bautizo/protocolo/monarquia/

Amnistia a un preu massa alt

El primer ministre d'Israel, Ehud Olmert, ha anunciat l'amnistia de 178 palestins, entre els quals estan terroristes confesos. Tots, però, tenen una cosa en comú: són fidels a Al Fatah o pertanyen a les Brigades de Al-Aqsa (braç armet de Al Fatah). Però la condició que ha posat el govern israelià per concedir aquesta amnistia és massa alta: Al Fatah no podrà contactar amb Hamàs.

Sembla una imposició massa gran ja que el partit de Mahmud Abbas ha de buscar la unió amb Hamàs no només per aconseguir la pau dins del territori administrat per l'ANP, sinó també per mostrar-se davant la comunitat internacional com un poble cohesionat, amb una meteixa idea de futur [que encara comparteixen]: la construcció d'un Estat Palestí. A més, com deia, Palestina pateix enfrontaments entre els milicians dels dos partits, fet que només perjudica a la pròpia població palestina, que ja fa temps que viu en unes condicions de vida massa dures [si fos un poble amb petroli faria anys que les haurien solucionat].

10 anys després de la mort de Miguel Ángel Blanco

Ahir va haver una concentració a Ermua per recordar els 10 anys des que ETA va assassinar a Miguel Ángel Blanco. Avui les tertulies televisives i radiofòniques que he pogut veure (o escoltar) coincidien en remarcar la desunió entre els dos principals partits estatals, PSOE i PP, pel que fa a política antiterrorista.

Continuo pensant que la "solució" és el diàleg. I l'exemple és el Regne Unit. A Irlanda del Nord, els problemes eren més de fons que els que són al País Basc. Si bé a tots dos llocs, es reclamen les seves diferències identitàries, la seva independència d'un estat central i centralista; la principal diferència és de fons. A Irlanda, el procés era més difícil de "solucionar" per un motiu: els no unionistes han estat desplaçats de llocs de feina. És a dir, al que els mitjans denominen l'Ulster*, els no britànics no podien accedir a alguns treballs, per la seva ideologia. Això, per sort, no passa ni ha passat al País Basc, motiu pel qual crec en el diàleg i en una "solució".

L'Irlanda del Nord va marcar un camí que s'ha de seguir, si realment s'està interessant en aconseguir la pau.

*Ulster: Molts mitjans de comunicació usen aquesta paraula per parlar d'Irlanda del Nord. Però, en realitat, l'Ulster és una regió històrica d'Irlanda format per nou comtats, dels quals 3 són de la República d'Irlanda i 6 d'Irlanda del Nord.

Blair a Orient Mitjà?

Aquesta és una de les preguntes que m'he fet en els últims dies. Blair ja no és primer ministre del Regne Unit i el seu lloc l'ocupa Gordon Brown. La veritat és que al acabar ahir els exàmens he estat desconectat del món i encara no he pogut "descobrir" qui és Brown.

Però el que vaig escoltar fa un parell de dies, sí que em va preocupar. Es parlava que Tony Blair podria ser enviat especial a Orient Mitjà i ara, mentre escric el post, veig que ahir el Quartet (ONU,UE, EUA i Rússia) van designar-lo com a tal. Em sembla una idea increiblement dolenta. Com potser que una persona que va donar suport a una guerra a Orient Mitjà, ara, sigui enviat per la pau? Quina pau? La del petroli i els diners?

Veig, a més, que una de les seves primeres propostes és la pau entre Israel i Palestina basada en la divisió, en la configuració de dos països diferents. Personalment, aquesta opció la vaig descartar fa temps. Perquè la divisió és difícil a Israel. L'Estat palestí, quin seria? Només Gaza i Cisjordània? I la capital? Jerusalem? En fi, no sé.

No crec que sigui la persona ideal per anar a Orient Mitjà a posar pau, més aviat faria falta algú amb un expedient no tacat de guerres.

I ara accepten negociar

Fa dies que ho comento amb algunes persones. Sospito que els combats i enfrontaments entre Al Fatah i Hamàs estan provocats per algun actor extern: Israel. Fa dies que hi penso perquè Israel és el màxim interessant en el fet que els dos partis palestins s'enfrontin perquè això genera conflicte als Territoris Ocupats i de mentres Israel no sofreix atacs.

I el que he escoltat aquest matí, em fa pensar encara més amb la meva teoria. Bush i Olmert han anunciat que poden establir negociacions de pau amb el president Abbas i el govern d'Al Fatah, tot i que el govern votat en unes eleccions pel poble palestí era el de Hamàs. El govern israelià s'amaga darrera del fet que Hamàs no reconeix l'existència d'Israel per no negociar. Però com ja he dit algun cop, Israel tampoc reconeix el dret dels palestins a decidir el seu futur (ja no demano que reconegui la independència dels Territoris Ocupats o que es torni a les fronteres de 1967, les reconegudes per l'ONU) perquè ha endarrerit i suspès diferents referèndums per l'autodeterminació que s'havien de fer.

La pau a Palestina és difícil si els dos partits estan enfrontats però no crec que les diferències entre ells siguin tant greus (Al Fatah és làic i ha reconegut Israel, mentre que Hamàs és musulmà i no reconeix Israel, a grans trets) com per arribar a aquesta situació. Mentrestant, jo continuo amb les meves sospites: Israel és la mà negra que enfronta els palestins i fa que es matin entre ells.

El camp de golf de Vinallop decidirà els pactes postelectorals

Reportatge que vaig fer per a una assignatura de polítca. S'ha de llegir com si hagués estat publicat el dia abans de la jornada de reflexió. Alguns pronòstics no van sortir com eren d'esperar...

Pastissets, abadejo, angules o baldanes eren, fins fa poc temps, els productes més comprats al mercat de Tortosa. Però des de l’agost passat, les persones que hi van a comprar es poden endur també molinets de vent, xampinyons atòmics, forats de minigolf o falsos bitllets de 500 euros amb la llegenda de «Territori en venda». I és que el Casal Popular Panxampla utilitza el mercat per denunciar el que entenen són «agressions al territori».

La promotora Tortosa Golf Resort ha previst construir un camp de golf a Vinallop, un complex hoteler i un miler d’unifamiliars i el consistori ha aprovat el projecte. El rebuig d’ICV a la construcció ha provocat fortes discrepàncies dins de l’ajuntament, fet que ha desgastat els partits del govern –PSC, ICV i UPE-FIC. El complex turístic ha desenterrat vells fantasmes ebrencs i l’aigua del riu torna a entrar a escena, però aquesta vegada per oposar-se als camps de golf.

Un debat que havia estat silenciat pels pactes de govern, ha tornat a veure la llum durant la campanya electoral. Els partits amb més força a Tortosa, PSC i CiU, han afirmat que tiraran endavant el projecte si guanyen les eleccions i els partits que poden tenir la clau del govern, ICV i ERC, han rebutjat la construcció del camp de golf, si bé Forcadell ho ha fet en més força que els independentistes. El debat electoral de dimarts ha deixat entreveure les intencions de cada partit i ha aclarit que la posició davant la construcció del camp de golf decidirà el color del nou govern municipal.

Però bona part de la ciutadania veu amb recel la construcció del camp de golf per causes mediambientals. Especialment els més joves i les persones que van sortir al carrer per dir no al Pla Hidrològic Nacional (PHN), que destinava bona part de l’aigua transvasada al rec de camps de golf de Castelló i Múrcia. Els descontents amb la tasca de Sabaté també afirmen que Tortosa no està preparada pel turisme que es vol aconseguir i que el que necessita la ciutat són equipaments lúdics que pugui gaudir tothom. Però el debat de bar i de carrer s’ha amagat darrera les declaracions polítiques respecte al Resort de Vinallop i fa que es confonguin els arguments populars amb els polítics.

L’ajuntament de Tortosa va aprovar el passat agost la construcció d’un complex turístic a Vinallop amb un camp de golf de 18 forats i un hotel amb 100 places i vivendes unifamiliars. ICV es va oposar al projecte i el PSC el va poder tirar endavant gràcies als vots favorables dels regidors de CiU i Unió de Pobles de l’Ebre-Federació d’Independents Catalunya (UPE-FIC), partit sorgit arran del transvasament i que rebutjava el PHN per raons mediambientals. D’altra banda, el PP, com sempre, accepta el complex turístic i ERC té una postura ambigua a les Terres de l’Ebre. Tot i que rebutja el projecte de Vinallop, ha acceptat un camp de golf a Deltebre, fet que li ha fet guanyar-se crítiques d’ICV. Fins a la data, dues plataformes ja han rebutjat el projecte: el Casal Popular Panxampla, de Tortosa, i el Grup d'Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp- Ecologistes de Catalunya (Gepec-EdC), entitat pública que es centra en l’estudi i protecció dels ecosistemes del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre i que compta amb més de 700 socis en la zona. Totes dues associacions han al·legat que la construcció d’un camp de golf s’emmarca en un turisme que «destrueix el territori, esgota els recursos naturals i no crea riquesa als pobles».

De fet, l’argument mediambiental és el més esgrimit pels sectors contraris al complex turístic de Vinallop. Els representants de la Plataforma en Defensa de l’Ebre van afirmar en la darrera Assemblea General que sospiten que el camp de golf es regarà amb aigua del riu. L’argument no és nou i moltes persones contràries al projecte de Vinallop l’esgrimeixen per mostrar el seu rebuig. Però segons l’alcalde de Tortosa i candidat del PSC, Joan Sabaté, el camp es regarà amb aigües depurades i reciclades i que «en cap cas això suposarà l’extracció d’aigua del riu Ebre». Així, el socialista marca les diferències entre el projecte «sostenible» de golf de Vinallop i els camps de golf de la costa llevantina. A més, Sabaté va afirmar: «Alguns experts asseguren que la despesa d’aigua pel rec d’un camp de golf és inferior fins i tot a la d’un camp de tarongers, que la prenen dels aqüífers, fet que sí és un problema per al territori». La postura de Ferran Bel (CiU) i Josep Maria Franquet (UPE-FIC) és similar a la socialista ja que veuen amb el camp de golf una oportunitat turística important per Tortosa.

Però el Gepec-EdC denuncia que la proliferació de camps de golf és un fenomen lligat a l’especulació urbanística que provoca la pèrdua d’àrees agrícoles i forestals. A més, el president de l’organització, Damià Vernet afirma: «En poc temps hem vist com paisatges tradicionals han desaparegut en pro d’una estètica importada, poc respectuosa amb les espècies animals i vegetals autòctones, que incideix també, de manera molt important, sobre un bé escàs a casa nostra: l’ aigua». L’argument sostenible també és abraçat per Jaumer Forcadell (ICV), qui diu que el complex turístic no respecta la Nova Cultura de l’Aigua, el concepte posat de moda després de la lluita contra el transvasament de l’Ebre que afirma que l’aigua l’han d’usar totes les espècies, de tal manera que es mantinguin les seves funcions ecològiques, econòmiques i socials. Però els arguments mediambientals van més enllà de l’aigua: la requalificació de terrenys agrícoles, la introducció d’espècies no respectuoses amb l’ecosistema de la zona i l’ús de pesticides no biodegradables són altres arguments que el Gepec-EdC sustenta per demanar a la Generalitat que rebutgi el complex turístic.

Arran de la campanya electoral, el camp de golf ha passat a estar en els programes electorals i en els mítings dels polítics, fet que ha causat que els candidats usin arguments més propers que els usats fins al moment. Així, Sabaté ha començat a parlar de xifres i ha afirmat que la ciutat obtindrà benefici del desenvolupament urbanístic i que l’ajuntament rebrà més d’11 milions d’euros per a la construcció d’equipaments públics a la ciutat. Amb això, el candidat socialista pretén atreure als comerciants, un col·lectiu tradicionalment més proper a CiU però Bel ha fet una oposició dura i ja ha dit que el complex de Vinallop «ajudarà a l’economia de Tortosa», argument també esgrimit per candidat popular, Antonio Faura.

L’oposició política també té arguments. D’una banda, Ricard Forès (ERC) no s’ha mullat i s’ha dedicat a fer petites crítiques al projecte, emmanillat per la política del partit que no acaba de ser clara pel que fa als camps de golf, com ho demostra el fet que a Deltebre han aprovat la construcció d’un camp de golf «que han definit com a zona verda al nou pla d’ordenació urbana municipal (POUM)», segons afirma el candidat d’Iniciativa, Jaume Forcadell. De fet, Forcadell ha estat qui més clar ha parlat i ha afirmat que el seu partit s’oposa al camp de golf. A més, Forcadell ha criticat als socialistes per haver aprovat el complex turístic i ha dit que pactarà «només en els partits d’esquerres que proposin polítiques d’esquerres», en al·lusió al PSC. Però també ha repartit per CiU per la seva posició davant el camp de golf i per plantejar la interconnexió de xarxes.

Amb tot, sembla que la construcció del complex turístic de Vinallop passarà factura als partits del govern per les discrepàncies internes que han tingut els tres socis sobre el Resort i en assumptes tant importants per a la ciutat com l’aprovació del nou POUM. Però ho notaran sobretot Josep Maria Franquet, que va abandonar el PP després del transvasament per formar un partit (Independents per l’Ebre es deia llavors) que defensava la nova cultura de l’aigua i rebutjava els camps de golf per la despesa d’aigua que suposen, contradicció de la qual molts votants ja s’han adonat i dubten de la seva capacitat política.

D’altra banda, Iniciativa serà dels partits amb més dificultats per mantenir els dos regidors que té. Si bé és l’únic partit que rebutja clarament el camp de golf, el fet de no haver abandonat el govern de l’ajuntament es veu com una contradicció. El PSC va aprovar el projecte amb els vots de CiU i UPE-FIC però els verds van seguir al govern del consistori i van donar suport a Sabaté per continuar el mandat. Una contradicció que els seus votants veuen com més ganes de manar que de treballar per Tortosa, crítica de la qual no s’ha pogut desfer el nou candidat, Jaume Forcadell, tot i haver parlat clar de la seva política de pactes.

El camp de golf de Vinallop, però, segur que es deixarà notar a l’hora de pactar. Les diverses crisis per les quals ha passat el PSC fan pensar que hi haurà un vot de càstig que afavorirà als convergents. I ERC, ICV i UPE-FIC es disputaran la resta de regidors. La postura dels dos grans de Tortosa és clara respecte el camp de golf: passi el que passi el projecte ha de continuar endavant. En canvi, les forces polítiques que poden decantar el govern de la ciutat cap a un color o un altre són més crítiques davant el complex turístic, en especial els de Forcadell. Per això, ICV tindrà difícil tornar a entrar a governar a no ser que obtingués uns resultats extraordinaris.D’altra banda, la postura d’ERC és més dolça pels dos partits grans, a qui no interessa iniciar el mandat amb discrepàncies al govern, com passaria si pactessin amb els verds. No obstant això, CiU i PSC són els qui tenen les polítiques més properes pel que fa al camp de golf i a afers com el POUM, el velòdrom o l’enderrocament de les cases de davant la catedral. Això fa pensar que la sociovergència que es va posar de moda durant les eleccions a la Generalitat podria produir-se a Tortosa.

Municipals 2007: País en retrocés social

Avui toca fer anàlisi de les municipals. Però no ho faré parlant de la victòria de CiU a Tortosa ni de la «reconquesta» de Tarragona.

Potser sóc massa alarmista, però Catalunya és avui un país en retrocés social. Si més no a alguns llocs on Plataforma per Catalunya (PxC) ha assolit regidories. És el cas de Vic, on PxC ha aconseguit 4 regidors (1 al 2003); El Vendrell, 4 (1 al 2003), Manresa o també Olot amb 1 a cada pobe (a cap tenien representació).

«A Vic i a tota la comarca de l'Osona hi ha un gran nombre de població immigrada» em comentava una ribetana ahir la nit, parlant sobre els resultats de les eleccions. Però aquesta no sembla excusa acceptable per justificar l'ascens de PxC en aquests pobles. Durant la carrera he fet algun treball sobre immigració i mesquites i, sempre que ha hagut algun problema, ha aparegut PxC i el Josep Anglada a ficar la cullerada i emmerdar la cosa.

A més, crec que la resta de partits no poden veure aquest ascens com fets aïllats i han de reflexionar-hi. «Per què un partit tant clarament xenòfob treu regidors? Què fem malament?» s'haurien de preguntar els polítics.

En fi, la conclusió a la qual vam arribar la ribetana i jo és que PxC té un discurs demagog i és així com aconsegueix les regidories, enganyant, mentint i tergiverssant. Una mica recordant a Lerroux (al menys, pel que ens han contat els llibres d'història va ser l'extrapolació històrica que ens vam permetre fer). També recorda Le Pen.

Aquí us deixo la presentació d'Anglada que va fer TV3.

Parlant de la Guerra Civil

O no. Al menys això diu José Maria Aznar. El president d'Honor del Partit Popular afirma que ell no va parlar de la Guerra Civil a Calatayud, però, en canvi, sí que va dir: «Zapatero ha aconseguit que la meitat d'Espanya no accepti a l'altra mitja. I això que ens va portar al pitjor de la nostra història fa 70 anys és l'esquema política que vol repetir ara». Certament, Aznar no va dir les paraules Guerra Civil.

Però, si no va parlava de la Guerra Civil, de què parlava? Fa 70 anys, és a dir, el 1937 l'exèrcit franquista ja havia fet un colp d'estat i ja s'havia iniciat la posterior guerra (si restem la data actual als 70 anys dels quals parla Aznar, veurem que ja s'havien produït els Fets de Maig).

Aznar va enviar ahir una carta al diari El País per queixar-se que el diari havia tret en portada i a una notícia interior que ell s'havia referit a la Guerra Civil.

Notícia EFE TV

Alguna vegada ja he dit que un poble que no coneix la seva història no té identitat. I encara que algunes forces polítiques diuen que Espanya se está rompiendo a causa de l'Estatut o per les negociacions que hi van haver amb ETA, són aquestes forces les que més treballen per fer que la gent no recordi i no pensi. No recordi el passat, on germans es van matar. El passat on hi havia un govern legítim que va ser derrocat per la força opressora, torturadora i feixista. I no pensi amb això, amb que el govern republicà era l'únic legítim a l'estat espanyol, votat per la població el 1936, poc abans del colp d'Estat. I que la gent no pensi en qui és qui fomenta la discòrdia ara a Espanya, qui enfronta a les víctimes d'ETA amb el govern, qui fa distinció implícita de víctimes de primera i de segona.

D'altra banda, un fet relacionat amb el passat: el Tribunal Suprem (TS) ha desestimat el recurs presentat per la família de Salvador Puig Antich de revisió del cas. El TS considera insuficient les proves presentades per la família, que eren la declarció de l'advocat de Salvador Puig Antich i que un pèrit cal·ligràfic pugués accedir a l'informe de l'autòpsia per demostra que va ser falsificada. Cansat d'aquest tema perquè molts sabem que Puig Antich va ser el cap de turc de l'assassinat de Carrero Blanco. Si més no, els judicis que van condemnar a mort a gent durant el franquisme haurien d'haver estat considerats nuls, digui el que digui el dret. En principi no es pot fer perquè eren correctes dins la llei del moment, però és que la llei del moment no era correcta.

Notícia d'avui de El País sobre Aznar

Desestimació del cas de Puig Antich. El Periódico de Catalunya

Obsessionats a l'ultradreta

El govern ultradretà de Lech Kaczynski (president) i el seu germà Jaroslaw (primer ministre) està obsessionat en buscar qui va col·laborar en el règim comunista a Polònia. La seva histèria ha arribat a acusar al periodista Ryszard Kapuscinski d'haver col·laborat i ajudat al règim comunista.

Tots els mitjans ja han repassat les acusacions que li fan i ja han dit que el periodista estava obligat a col·laborar amb els comunistes si volia sortir del país. Ryszard Kapuscinski ha estat un dels millors periodistes en els últims temps i els seus llibres són veritables obres d'art (el que jo he llegit és La Guerra del Fútbol. Va ser un periodista arriscat i que va estar a punt de morir en diverses ocasions (a vegades per trobar-se amb tropes enemigues o a vegades per malaltia).

Les polítiques que han iniciat els bessons a Polònia no són de dreta ni conservadores, crec. Més aviat les qualificaria d'ultradretanes. El fet de buscar als que van col·laborar amb el comunisme amb obscurs interessos (hi ha qui diu que els que ho hagin fet se'ls aïllarà d'alguns llocs de treball) podria ser una prova. L'altra, el fet que hagin prohibit parlar d'homosexualitat a les escoles, perquè no 'desviïn' als nens.

El PP de Badalona penja un vídeo on critica la immigració

El PP de Badalona ha penjat a Youtube un video on critica la immigració. Els eixos del video són la inseguretat ciutadana, els pisos pastera i una mesquita en sòl públic, a la qual s'oposa el PP de la ciutat.

El video reculleix testimonis de gent del poble però de vegades sembla que alguns testimonis ja estessen preparats, ja sabessen què havien de dir. Per exemple, el primer noi amb qui es parla, directament comença a parlar dels pisos pastera.

No sé com està Badalona però dubto que estigue tal i com la pinta el vídeo, on s'afirma que a partir de les 8 de la tarda millor no surtir al carrer perquè hi ha molts immigrants.

Després d'això dues coses. Tortosa: un quart de la gent que hi viu és immigrada. I sí, a partir de certa hora, Sant Blai (sobretot) està ple d'immigrats. Però, al menys jo, mai he tingut cap problema amb ningú d'ells. Moltes vegades, quan torno de nit cap a casa i vaig per Sant Blai per anar des dels pubs fins a Ferreris me'n creuo alguns i mai m'ha passat res. No obstant això, és cert que sí que hi ha gent que no ha tingut tanta sort com jo, però amb tanta quantitat d'immigració com arriba és impossible que no et vinguin també delinqüents, no?

Segona cosa: és legítim construir una mesquita en sòl públic. Si l'Estat subvenciona l'Església Catòlica, per què no es pot construir una mesquita?

Us deixo amb el vídeo, gaudiu-lo:

Kosova independent o un món opressor

La comunitat internacional està debatent el futur de Kosovo. Sobre la taula està la proposta de l’enviat especial de l’ONU, Martti Ahtisaari: la independència supervisada per la Unió Europea durant un temps indefinit. La comunitat internacional està dividida entre favorables (Holanda o el Regne Unit) i detractors (Rússia o Espanya). Les Nacions Unides i la Unió Europea estan davant d’un repte: la independència de Kosovo, que simbolitza el model de món que es vol construir. És pot construir un món on les nacions siguin lliures i la població tingui dret a decidir què vol o bé un món opressor on la voluntat dels més poderosos ofegui als més petits.

La resolució 1244 de l’ONU estableix el pla de pau per a Kosovo. Segons el text, fins que els kosovars no puguin dirigir la regió, les Nacions Unides assumiran el govern, la seguretat estarà garantida per l’OTAN, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) s’encarregarà dels assumptes humanitaris i la Unió Europea de la reconstrucció. La comunitat internacional té clar que els albanokosovars són capaços de gestionar la província perquè des que la ONU va iniciar el protectorat a la regió, el 1999, s’han creat institucions legitimes per gestionar la política interna. El dubte està entre concedir la independència o atorgar una autonomia. El futur kosovar ha de ser la independència perquè la regió porta sota protectorat de l’ONU des de 1999. Des de llavors, Sèrbia no ha pres decisions sobre Kosovo, fet que treu legitimitat a la proposta autonòmica.

Una altra de les possibles sortides proposades pels contraris a la independència kosovar és allargar el protectorat de l’ONU. Però el protectorat no és pot allargar més ja que aquest model no crearà progrés econòmic ni la responsabilitat que han d’assumir els kosovars tal i com afirma Veton Surroi, el negociador que va encapçalar la delegació albanokosovar en les negociacions amb Sèrbia, de les quals Ahtisaari va ser el mediador. D’altra banda, no només és necessària la independència de Kosovo, sinó que també ho és que la regió s’integri a la Unió Europea. Si es té una perspectiva d’integració, els Balcans no seran una regió on el tràfic de drogues sigui un tòpic, com passa actualment. La situació continuarà si es manté el fet que la població no tingui cap responsabilitat sobre el seu territori.

El govern rus, per la seva banda, ha afirmat que no recolzarà cap decisió a la qual s’oposin els serbis i afirma que la independència albanokosovar amenaça a obrir una via secessionista a Europa. La justificació del rebuig rus a la independència de Kosovo deixa entreveure que els motius russos no tenen res a veure amb el benestar de la població que viu a la zona albanokosovar sinó amb els seus propis interessos. Rússia té por que Kosovo sigui pres com un exemple a Txetxènia, regió que ha expressat les seves intencions secessionistes en diferents ocasions. Espanya també està en contra de la independència perquè, segons el secretari d’Estat per a Assumptes Europeus, Alberto Navarro, l’estat està preocupat per la disgregació de països a Europa i perquè «el mapa d’Europa canviï cada any, i les escoles vegin aparèixer nous Estats». Els plans d’estudi es renoven cada any i el fet que antigues nacions es deslliguin dels seus opressors és motiu suficient per canviar els plans i els mapes d’Europa.

Si finalment no se li concedeix la independència als albanokosovars, es farà un pas endavant cap al món imperatiu. Si se li atorga, la comunitat internacional començarà a construir un món on les nacions podran existir sense ser dominades.



Fragment de En Tierra de Nadie
Fotografia: Martti Ahtisaari, l'ideòleg del pla de independència per passos de Kosovo (CORBIS).

La revista Canvi Setze veu difícil la victòria de CiU a Amposta i la del PSC a Tortosa

Ahir, quan vaig anar a agafar el tren –com cada setmana per tornar a les Terres- em vaig comprar la revista Canvi Setze. Entre altres articles, la revista presentava un anàlisi sobre les properes eleccions del 27 de maig. Primera sorpresa: un destacat de l’article parla sobre les Terres de l’Ebre! Segona sorpresa: per tant, l’article ha de dir alguna cosa sobre l’Ebre.

Doncs sí, com deia al titular, la revista vaticina la dificultat que tindrà CiU per tornar a tenir majoria absoluta a la capital del Montsià perquè «sembla difícil que el successor de Joan Maria Roig aconsegueixi revalidar-la». Canvi Setze explica que els principals rivals de la federació nacionalista seran ERC i el PSC, «que presenta Toni Espanya com a veritable alternativa al nou projecte de CiU». D’altra banda, la revista del Grup EIG Comunicació també parlava de Tortosa i feia una petita trajectòria de la legislatura actual de Sabaté: «Ha anat perdent suport, tant a dins del govern municipal –amb alguns regidors que han sortit de l’executiu a mitja legislatura-, com a fora –amb la sensació creixent de desencís cap a la gestió política-». A més a més, també fa una petita predicció de les eleccions: «A la capital del Baix Ebre s’especula amb la possibilitat de canvis a l’ajuntament i amb la possibilitat que sigui CiU la màxima beneficiària».

Això és tot el que diu la revista. Només 2 paràgraf dels 25 que té l’article. Però tot i així m’ha sorprès que una revista com aquesta, que compro sobretot pels reportatges de temàtica internacional, parles de les nostres Terres.

Torna la inestabilitat entre Palestina i Israel

Després de cinc mesos de treva, dilluns les Brigades de Ezedín el Kassam la van trencar. El motiu donat va ser que soldats d'Israel, durant el cap de setmana, havien matat 9 palestins a Cisjordània. Pel que he pogut llegir avui, l'exèrcit israelià està autoritzat a fer operacions "limitades" a Gaza, però no a fer una operació a gran escala. El govern palestí ha mantingut la treva, en major o menor mesura (algunes de les diferents faccions dels partits no la recolzaven), durant cinc mesos veient com Israel continuava amb les seves "operacions".

Em sembla curiós que molts informatius de televisió i radios i alguns diaris titllin a Hamas i Al Fatah de terroristes, mentre que, els mateixos mitjans, afirmen que el govern d'Israel fa "operacions militars" o "incursions". Considero que les "operacions militars" de l'exèrcit israelià als territoris ocupats no són res més que terrorisme d'estat.

Cada vegada més, els punts de vista palestins són més visibles als mitjans, però encara s'està lluny del desitjable. Fins que no es parli del terrorisme d'estat israelià no hi haurà igualtat de tractament. I fins que no és digui qui recolza i ajuda a Israel i veta les resolucions del Consell General de la ONU, que tampoc crec que aquest organisme en crisi pogués fer gaire cosa als territoris ocupats. Estats Units continua donant suport i subvencionant Israel.

Dolors López: «El desenvolupament de l’Estatut pot donar una empenta al turisme»

Dolors López és la portaveu de la secció de Turisme de la comissió parlamentària de Treball, Indústria, Comerç i Turisme. Afirma que Catalunya té suficient potencial per atreure un turisme de qualitat i, segons ella, la inversió privada és important per al turisme. Com a regidora de Turisme de Tortosa, López diu que la lluita contra el transvasament de l’Ebre va impulsar el turisme a l’Ebre.

Creu com la consellera Tura, quan s’encarregava d’interior, que s’ha de tenir tolerància zero amb el turisme de borratxera?
La riquesa turística del nostre país és suficient per poder tenir un altre tipus de turisme i les institucions ho han de promoure. Al passat, les infraestructures no estaven desenvolupades, el patrimoni cultural estava deixat i les polítiques de promoció turística no eren les actuals. Llavors, el turisme buscava llocs on poder fer coses que ha casa seva no fa. Però el nostre país és ric en patrimoni cultural, històric i natural per poder atreure un turisme de qualitat.

El Museu d’història de Catalunya, el Parc Güell, l’oci musical... L’oferta cultural catalana està centrada a Barcelona?
És un dels problemes que s’està analitzant actualment. Barcelona, com a capital de Catalunya estira molt. Però ara que Catalunya i Barcelona són conegudes arreu del món, s’ha de treballar en una descentralització. Barcelona ens serveix per tal que la gent que vingui a Catalunya però hem d’aconseguir que també descobreixi tot el que tenim.

Però s’ha fet alguna cosa per buscar la descentralització?
S’han posat en marxa els CAT’s, deu ciutats de Catalunya lligades entre elles, de manera que la gent que vagi, per exemple, a Tortosa sàpiga què té Ripoll.
A més, a les Terres de l’Ebre s’ha creat la marca Terres de l’Ebre perquè fins ara estava dins de Costa Daurada i la política de promoció de Salou no pot ser mai la mateixa que la del Delta, per exemple. També s’han creat unes xarxes per tal que la gent que vagi a una ciutat pugui saber què passa a altres.

De què servirà la creació de l’Agència Catalana de Turisme, en tràmit al Parlament?
L’Agència Catalana de Turisme serà un ens més autònom i més àgil on podrà participar el sector turístic privat, important perquè mai es podran tirar endavant iniciatives efectives si els empresaris i els professionals del turisme no s’impliquen.

Vostè ha afirmat que és necessita inversió financera privada i pública per fer una oferta turística de qualitat. La inversió pública dependrà del desenvolupament de l’Estatut?
Sí, l’Estaut ens obri moltes portes i moltes possibilitats. Es necessiten inversions a nivell d’infraestructures, a nivell de conservació del patrimoni i de protecció de medi ambient. I el desenvolupament de l’Estatut pot donar una empenta al turisme.

Segons vostè, les Terres de l’Ebre són un dels territoris amb més potencial turístic. La concentració de nuclears i eòliques minva el potencial de l’Ebre?
No. De nuclears no compto que n’hi hagi més. I pel que fa a les eòliques, hi ha llocs on hi ha eòliques i la gent va a veure-les. Evidentment, s’ha de racionalitzar perquè no es tracta d’anar escampant eòliques. Però, per això està el mapa de zones protegides, que ens indica on poden situar-se les eòliques.

Una de les crítiques que més es va escoltar després de la darrera Festa del Renaixement és que només es va fer al casc antic de Tortosa. El Renaixement s’està allunyant de la ciutadania?
La festa del Renaixement, que ja té 12 anys, evoluciona. La Tortosa del segle XVI és el casc antic i la gent que ve al Renaixement va a aquest barri perquè vol veure la part antiga de la ciutat que és la vinculada amb l’època que reproduïm. Els anys anteriors, hi havia dispersió de recursos humans i material a zones on l’animació que s’aportava no era important.

Segons l’escriptor Xavier Garcia, el moviment en contra del transvasament va donar a conèixer que «Catalunya també té sud». Això no diu gaire a favor de la promoció feta per les institucions?
La veritat és que no. L’amenaça que suposava el Pla Hidrològic va ser tant gran que les Terres de l’Ebre es van mobilitzar com mai ho havien fet i això va fer que molta gent volgués conèixer el Delta i el riu. Fins fa poc temps, Barcelona centralitzava la majoria d’esforços en promoció turística. Però ara ja estem treballant amb això.

Acord entre protestants i catòlics a Irlanda del Nord

Ian Pasley (DUP) i Gerry Adams (Sinn Féin) van anunciar ahir que les dues forces tenien un acord per governar Irlanda del Nord. En el moment que comencin a governar, el Regne Unit haurà de retornar l'autonomia bloquejada fins ara. El recorregut d'aquest procés de pau ha estat molt llarg. Des d'inicis dels 90 ha hagut aproximacions a l'IRA i al Sinn Féin (segons alguns el braç polític de l'IRA) per aconseguir la pau. Ha hagut diverses treves dels terroristes que s'han acabat trencant (aquí parlo de l'IRA però els protestants també han tingut exèrcit armat).

El que està clar, és que els polítics irlandesos han donat una lliçó a la resta de polítics: han pactat els conservadors protestants del DUP (Pasley sempre s'havia mostrat contrari a pactar amb els catòlics) i el partit catòlic republicà del Sinn Féin, l'altre extrem. Dues forces absolutament oposades, però que han sabut arribar a un acord pel bé comú, per tal que Irlanda del Nord recuperi l'autonomia (pels acords del Divendres Sant, per tenir l'autonomia han de pactar protestants i catòlics), que els va ser presa després d'uns atemptats de l'IRA.

Aquí Zombie, de The Cranberries.

Iraq, quatre anys de guerra

Imatges CNN sobre el primer bombardeig de Bagdad
El 20 de març de 2003, EUA, amb el suport del Regne Unit i d'Espanya declarava la guerra a l'Iraq. Des de llavors, han mort 650.000 civils iraquians i 3.000 soldats americans.

La guerra va ser una mentida ja que, el principal argument de la invasió -les armes de destrucció massiva- s'ha reconegut que no existia. A més, el programa de reconstrucció del país, la postguerra -parlant clar- està sent un fracàs rotunt: inestabilitat, atemptats, violència entre simpatitzants de les diferents branques de l'Islam, Abu Ghraib i...Guantànamo -també ha jugat un paper important en aquesta guerra.

Potser tècnicament no se la pot denominar guerra -crec que no va haver-hi una declaració oficial de guerra- ni tampoc és pot dir guerra al que hi ha ara -en principi és postguerra. Però per haver una postguerra ha hagut d'haver una guerra.

Poc a poc, van apareixent veus crítiques amb la decisió d'Aznar de portar a Espanya a la guerra des de dins del PP. Però no és suficient. Ha d'haver una rectificació del partit, com institució, i han de demanar perdó al poble iraquí perquè tot i «lliurar-los» d'un dictador, la situació al país és més inestable que abans.

Una última reivindicació. Ahir El País publicava que la Haya no descarta investigar a Blair i a Bush en un futur pels crims «que s'hagin pogut cometre a l'Iraq». No senyors de la Haya, els crims són actuals. Els abusos d'Abu Ghraib, els van pagar uns pocs militars, per la mort de Couso EUA continua sense voler posar a disposició dels jutges espanyols els culpables. Per què? Els morts i els crims existeixen ara, en el present. Si aquestes persones han de ser jutjades, que ho siguin ara, i no en un futur.

Abu Ghraib

Manel Fuentes omple l'Aula Magna de la facultat de comunicació de la UAB

Avui el Manel Fuentes ha fet el seu programa, Problemes domèstics, des de la facultat de comunicació de la UAB. L'Aula Magna de la facultat estava plena. De fet, tots els que hem arribat a l'hora en punt hem hagut de seguir el programa de peu, al final de l'aula. Ha estat bé. Tots sabem quin és l'humor del Fuentes i el programa és així, un humor molt personal.
El que està bé, però, és que la facultat és mogui per fer actes com aquests. Durant els tres anys que porto a la facultat, he vist moltes conferències però moltes vegades han pecat de ser massa elitistes. És a dir, recordo una a primer, de l'Armand Mattelard -un teòric de la comunicació- que personalment no em va agradar. No dic que la conferència no fos interessant, però a molts estudiants ens costen les teories de la comunicació i ens solen semblar aburrides. A vegades, fan falta aquest tipus d'actes, més propers a allò a què ens volem dedicar.
La facultat sembla que ara s'està posant les botes: a l'abril, un cicle de conferències on hi assistirà la Mònica Terribas o el Pepe Rodríguez, entre d'altres.

Càstig exemplar

La UEFA ha sancionat a David Navarro (Valencia C.F.) amb set mesos de suspensió. És a dir, el jugador del Valencia no podrà jugar en la competició europea fins a d'aquí set mesos. Realment, no recordo una sanció tant dura. L'última sanció 'dura' a un jugador crec que va a ser a Zidane per un cop de cap (semblant a aquell a Materrazzi de la final del Mundial), però només va ser sancionat amb cinc o sis partits, crec.

Ja és hora que els organismes competents tinguin mà dura. De fet, els organismes europeus solen ser més durs que l'espanyol i això està molt bé. El futbol, com qualsevol esport, compleix una funció molt important: fer oblidar a la gent els seus problemes diaris, fer il·lusionar a les persones amb alguna cosa. No pot ser que a Espanya ja no hi vagin tantes famílies al futbol, com passava abans, per por a la violència al camp. Considero lamentable que el Betis hagi estat sancionat amb el tancament del camp amb només tres partits.

Els periodistes

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, periodista és una persona que té per professió fer reportatges, entrevistes, etc., en algun dels mitjans de comunicació. És només això ser periodista?

Fa pocs dies, vaig penjar aquesta fotografia, feta per Kevin Carter al Sudan, en un fotolog que tinc. Carter era un fotoperiodista que va ser guardonat el 1994 amb el pulitzer i el premi world press photo -la millor fotografia de l'any-, per aquesta fotografia. La història d'aquesta imatge és senzilla. Carter va fer la fotografia i després se'n va anar al seu hotel a dormir i va deixar la nena -sí és una nena la de la foto- allà. En la seva defensa, Carter deia que ell només era fotoperiodista.

Personalment, crec que aquesta feina és molt més que això. Aquesta feina que inclou fer reportatges i entrevistes per als mitjans de comunicació, també significa preocupar-se, fer crítiques i, com no, salvar vides. Al fotolog, vaig posar aquest mateix exemple: Nick Ut va fer la fotografia de la nena del Vietnam cremada pel Napalm. Després de fer la fotografia, se la va endur cap a un hospital a un campament americà. Pham Thi Kim Phuc, la nena cremada, va sobreviure i avui encara és viva i té filles. La nena de la fotografia no ho sabem però tot apunta a que no.

Els periodistes, especialment els corresponsals i enviats especials a conflictes armats, poden i han de salvar vides.

Què és aquest logo?

Aquest logo que veieu a la dreta és un segell de qualitat ebrenca. Bé, des de fa un temps, el moviment blogger sembla no només crèixer sinó que a més s'agrupa a les Terres de l'Ebre, com es demostra en el fet que s'han fet dos espècie de trobades en pocs mesos. En fi, que el blogger Manel Zaera va tenir aquesta idea. Aquesta i la de crear una llista de correu per poder tenir un lloc on consultar converses de les quals has perdut el fil, entre altres coses.
Els que no sou d'aquestes terres ja sabeu què és el logo aquest de la columna de la dreta.

El TC afirma que els professors de religió han de donar exemple de cristianisme

El Tribunal Constitucional (TC) accepta que els professors de religió siguin despatxats de la seva feina per viure en parella sense estar casats. La resolució del TC afirma que «els docents han de destacar pel testimoni de vida cristiana». De fet, el principal argument del TC és que l’ensenyament de religió va més enllà de la transmissió de coneixements i, per aquest motiu, la capacitació per impartir-la pot implicar certes exigències. Així doncs, per tenir una idoneïtat per ensenyar religió els professors que l’ensenyin a les escoles –també a les no catòliques– «han de destacar per la seva doctrina recta i pel testimoni de la seva vida cristiana».

Pel que sembla, a causa de uns acords entre Església i Estat, és l’Església qui escull els professors i qui decideix renovar-los o no. Tot i així, és l’Estat qui paga als professors.

Aquesta resolució del TC ve després que, una professora, María del Carmen Galayo Macías, fos despatxada perquè viu amb un home amb el qual no està casada. El TC, tot i la aquesta sentència, afirma que no pot dir res concret sobre aquest cas si Galayo no presenta un recurs d’emparament –són aquells que es fan per defensar els drets fonamentals davant les possibles agressions de les institucions públiques–.

És curiós que el TC, que és un organisme que vetlla pel compliment de la Constitució, aprovi un fet com aquest. Digui el que digui la resolució, la vida privada d’una persona és seva i no té per què ser un reflex de la seva feina. L’església continua tancada en ella mateixa, venent uns valors que no s’entenen en un país i un món plural i lliure.

La carrera per la presidència francesa

Dos candidats. Dues maneres de fer. Progressista i conservador.

Ségolenè Royal i Nicolas Sarkozy són els candidats dels dos partits més forts a França i sembla que són els únics que aconseguiran arribar a la segona volta de les eleccions presidencials.

Royal va sortir amb molta força però per culpa d’unes declaracions desafortunades en seu presumible rival li va guanyar molt de terreny. Tot i això, en un recent míting fet aquest cap de setmana la candidata francesa ha recuperat la força i ha presentat les seves principals propostes, com ara construir 120.000 habitatges socials o préstecs de 10.000 euros sense interessos per tal que els joves construeixin el seu primer projecte de vida. Una altra de les seves propostes que m’ha sorprès és reconèixer la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), sobretot sembla bàsic que, si més no, els ciutadans disposin d’algun mecanisme per intervenir en la vida política. Un altre punt, on es diferencia molt de Sarkozy, és la proposta de reforçar el poder de control del Parlament.

Sarkozy, per la seva banda, es presenta com un polític de canvi, sense criticar al govern actual. A més, segueix una estratègia intel·ligent, sortir el màxim possible en la televisió. A part d’això, Sarkozy també té un pla fort: augmentar el pressupost en ensenyament en un 50% en cinc anys i en un 40% el d’investigació, afavorir l’accés a la propietat de l’habitatge amb préstecs sense interessos o suprimir la setmana de 35 hores i liberalitzar els horaris. Però, encara que ho negui, Sarkozy és el candidat conservador, com es demostra en una altra proposta: establir quotes d’immigrants per països i oficis. Hem recorda a una iniciativa suïssa de la qual Món Actual se’n va fer ressò i ara no sé si es va tirar endavant. Suïssa volia endurir l’entrada dels immigrants extracomunitaris. Sarkozy va ser el detonant de les revoltes d’octubre de París del 2005 en fer unes declaracions sobre els dos joves morts que es van entendre com una provocació pels habitants dels suburbis. A més, les polítiques que va establir 'per solucionar' aquest problema estaven lluny de ser polítiques integradores. El fet de no només voler limitar l’entrada, sinó fer-ho segons la procedència i l’estatus (ofici, si és executiu o peó) deixa veure el color polític de Sarkozy, encara que digui que ell és el candidat de 'tots els francesos'.

Com deia Rolando*, 'el mundo se está moviendo'

Alguna cosa està canviant al món. França té una candidata a la presidència i als Estats Units, una dona i un home negre són els que tenen més opcions de ser candidats del Partit Demòcrata. Alguna cosa canvia. Encara queda molt camí per recórrer (equiparació de salaris entre homes i dones, no marginació per raons de sexe o color de la pell, etc.) però tot s'ha de començar d'alguna manera. Potser aquesta sigui una.


* Rolando és el protagonista del llibre La Torre Oscura, d'Stephen King

Pintades nazis al costat de l’ajuntament de Tortosa

Aquesta fotografia la vaig fer ahir al carrer que hi ha al costat de l’ajuntament de Tortosa, concretament a la travessia de Santa Teresa.
Però aquestes no són les úniques pintades d’aquest tipus que hi ha a Tortosa, i no es tracta d’un fet nou. Aquest passat estiu, a part d’aquesta, ja n’havia vist un parell més, una d’elles situada al final de la rambla Catalunya, més o menys al davant del Rembrandt Films.
No sé ben bé per què, un dia d’aquest estiu vaig decidir fer una queixa a l’ajuntament per tal que fes alguna cosa per esborrar-les, la veritat és que em sorprèn que, com a mínim, no hagin tret la de la foto ja que està al costat mateix del casa consistorial.
Però no, com deia, no és un fet nou a Tortosa. Durant molts anys he jugat a futbol amb Ebre Escola Esportiva o el Jesús Catalònia (futbol base) i anava al CEIP Ferreries. Durant tots aquests anys que, per un o altre motiu, anava a l’estadi municipal, recordo (encara que difusament) que a les grades del camp de terra també n’hi havia una (recordo el punt de mira típic).
Sabem que Tortosa és una ciutat on encara hi ha mols sectors propers a l’extrema dreta. El que fa por és que sembla pujar un sector com aquest molt jove. Jugant a futbol un sent moltes coses i comparteix vestuari amb molta gent...
Com ja vaig dir a un altre post, tot el que sigui l’augment d’un col·lectiu irrespectuós amb sectors de la població tortosina, fa mal a la ciutat. És innegable que l’augment de Tortosa dels 30.000 habitants als quasi 40.000 actuals és, en bona part, gràcies a la immigració. Tortosa, Catalunya i Espanya estan davant d’un handicap important: integrar la població immigrada. I no valen models exteriors. El sistema francès no serveix perquè en l’últim any ha demostrat que exclou als no- integrats. Un professor de la UAB, que va estar de corresponsal a París durant molts anys, José Maria Perceval, em va dir una vegada: “No es pot pretendre integrar ensenyant les virtuts de Jaume I, perquè no és de la seva cultura; el que s’ha de fer és adaptar les seves tradicions a l’ensenyament, fer-los fer treballs sobre personalitats històriques dels seus països”.

Sobre la ILP per l'autodeterminació de la plataforma 'Sobirania i Progrés'

Després d’una petita parada tècnica per exàmens, torno a publicar.
Fa uns mesos vaig assistir a la presentació de Sobirania i Progrés a les Terres de l’Ebre en un acte fet a Móra d’Ebre. En aquest acte, l’Oriol Junqueras i el Joel Joan van afirmar que volen recollir 500.000 firmes per demanar l’autodeterminació de Catalunya. Aquest és un procediment conegut com Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que és un mecanisme de participació política que poder utilitzar els ciutadans.
La ILP la poden fer el govern central, el Congrés i el Senat, els governs i Parlaments autonòmics i els ciutadans (recollint 500.000 firmes). La ILP és la possibilitat dels ciutadans d’activar mecanismes per tirar endavant una iniciativa legislativa. Però, hi ha matèries que queden fora de la ILP: lleis orgàniques (règim electoral general, drets fonamentals, Estatus d’Autonomia...), matèries tributàries, matèries de caràcter internacional i les reformes de la Constitució. El Parlament està obligat a presentar la proposta però, ja d’entrada, pot decidir si tramitar-la o no. A més, en cas que es tramiti pot sortir amb tantes esmenes que es canviï el contingut de la proposta.
Segons això, la proposta de la plataforma sobiranista no es portaria a tràmit pel Parlament ja que l’autodeterminació significaria una reforma de la Constitució i una reforma de l’Estatut d’Autonomia.
No sé si la iniciativa de Sobirania i Progrés és per fer una crítica o realment per demanar l’autodeterminació.
En tot cas, això que dic que no s’acceptaria és una conclusió que he tret d’una assignatura: “Introducció a l’Ordenament Jurídic”. Algú m’hauria de confirmar o desmentir aquest dubte que m’ha sorgit arran de l’estudi d’aquesta assignatura.