dimarts, de gener 31, 2006

divendres, de gener 27, 2006

I ara què?

Hamás ha guanyat unes eleccions democràtiques. Estats Units i Israel afirmen que no negociaran amb els terroristes. Una opinió. Israel demana a la UE que no reconegui a Palestina. Fins a cert punt, es poden arribar a entendre aquestes opinions (si més no, s’han de respectar). Però no s’ha d’oblidar que el govern de Hamás és el legítim, ja que són els palestins qui l’han votat en unes eleccions que podríem qualificar de democràtiques.
No obstant, Hamás s’equivoca. Amb la lluita armada no aconseguiran la pau, sinó al contrari. En termes sociològics, la lluita armada podria suposar un efecte lateral no desitjat pels agents de l’acció (que de fet són els que interessen la sociologia). En altres paraules, la lluita armada podria crear més violència al Pròxim Orient, i no la pau i la llibertat que (en principi) desitja Hamás.
Però, en el suposat cas que Hamás fes un pas endavant i decidís cooperar i negociar la pau amb Israel, el govern d’aquest país no pot continuar amb una dinàmica bèl·lica. Ha de negociar.
La repressió i aïllar a Palestina crearà més inestabilitat i ràbia entre els palestins. Les accions armades que pot duu a terme Hamás provocaran més inestabilitat i ràbia entre els israelians. I entrarem, d’aquesta manera, en un espiral de violència.
Estats Units i Bush, en concret, continua cometen errors. Fa unes setmanes Osama Bin Laden va oferir “una treva i evitar, així, nous atemptats”. El País, va oferir aquest titular en la seva edició digital. El Mundo i La Razón es van limitar a dir “Bin Laden dice que prepara nuevos atentados en Estados Unidos”. El fet que oferís una treva apareixia, amb lletres més petites, a l’avantítol. Un clar exemple de donar la mateixa informació des de dos punts de vista totalment diferents. La resposta de Bush va ser que ell no negocia amb terroristes i que els EUA l’agafaran i guanyarà la pau. Davant la possibilitat d’aconseguir la pau i evitar la mort de moltes persones, no és millor parar, escoltar i negociar? Realment creu el senyor Bush que amb una guerra (“contra el terrorisme”) es pot aconseguir la pau?
Com ja he dit en algun article, només s’aconseguirà la pau si els països interessats s’asseuen a dialogar, a negociar i a reconciliar-se.

dissabte, de gener 21, 2006

Sobre militars i altres

Durant les darreres setmanes ja han sortit dos militars mostrant el malestar que, segons ells, hi ha a Espanya per culpa de l’Estatut. Un d’ells, el general Mena Agudo va afirmar que “si l'Estatut supera els límits de la Constitució, s'haurà d'aplicar l'article vuitè, que preveu la intervenció de les forces armades per garantir la integritat territorial d'Espanya”. No cal llegir entre línies per saber què ens està dient. Si s’aprova l’Estatut hi haurà un colp militar. Les declaracions del segon militar anaven en aquesta mateixa direcció també.
Espanya ha estat un país incapaç de viure en democràcia durant molt temps. Des del segle XIX, quan les eleccions no eren favorables als polítics (fossin progressistes o conservadors), un colp militar assegurava que els perdedors fossin els guanyadors. L’última vegada que va passar això és, desgraciadament, ben coneguda. El 1936 les esquerres guanyen les eleccions, tant a Catalunya com a Espanya. La “solució”, uns aixecaments militars a tot l’Estat que van acabar amb un guerra civil, i amb la posterior victòria franquista.
Per tot es podria dir que som un país de mal perdedors, que no sabem acceptar que el contrari sigui millor que nosaltres. Però, més greu que això és el fet que som un país on hi ha una clara manca d’acceptació del diferent. No s’accepta que molts catalans se sentin catalans. No s’accepta que els bascs se sentin bascs. No s’accepta que el magrebí tingui drets i pugui treballar. I, últimament, també hem vist brots racistes a camps de futbol (jo en vaig viure un al tren, quan un noi li va dir “negre de merda” a un home que anava, sense molestar ningú, escoltant música). Espanya és un país a qui li queda molt per aprendre dels altres. Els militars han de deixar que els polítics s’encarreguin de la política ja que són ells amb qui confia la gent (per alguna cosa els hauran votat). El que cap esperar és que els ànims es calmin i que la gent (polítics, militars i gent en general) entengui que l’Estatut, com ja he dit en algun article, és només un Estatut.