Avui estava llegint un article al blog de Marc Campdelacreu, http://retallsperiodisme.blogspot.com/, que parla de l’oblit. L’oblit respecte al tsunami i les seves víctimes, l’oblit respecte la guerra de l’Irak i l’oblit respecte Palestina.
La gent tendeix a oblidar el que ha deixat de ser actual. El que surt als mitjans de comunicació és l’actualitat, però aquesta actualitat sembla ser més sensible a qüestions que, potser sí són d’actualitat, però amb una importància informativa lleu. “En lloc d'això ens parem a pensar en l'onada de calor o en el nou equipament dels jugadors del Barça” posa Marc com a exemple.
Tots ens hem oblidat que fa dos anys vam sortir al carrer per a dir NO a la guerra d’Irak. Molts pocs són els que volen veure que l’Irak, si bé ha estat alliberat d’un dictador, no és totalment lliure perquè l’Administració Bush i l’exèrcit nord-americà continúa al país. Ningú sembla adonar-se’n que l’Irak ha tingut una transició sotmesa, en bona part, a l’interès dels Estats Units.
D’altra banda, tothom veu, sent o llegeix sobre el continu conflicte palestino-israelí. Tothom opina i són molts els que pensen o diuen: “aquests palestins estan bojos”. Sembla que la gent no vol veure ni vol recordar que a inicis del segle XX Palestina era un país. El 1917, gràcies a la declaració Balfour el Regne Unit recolza la creació d’un Estat d’Israel, que se situarà en territori palestí. A partir de 1920 comencen a arribar jueus a Palestina i el primer conflicte té lloc el 1936, amb una vaga general i l’esclat d’una guerra. El 1947, el Regne Unit decideix traspassar el “problema” a l’ONU, que realitza una repartició molt favorable a Israel. Les guerres palestino-israelines es van anar succeint i les més importants són: 1947-49,1967,1973,1982. Des de la dècada de 1990 queda clar que la pau passa pel diàleg i la reconciliació perquè no es pot tornar ni al territori de 1930 ni al que va programar l’ONU.
Mentre milers de persones moren cada dia víctimes de conflictes armats (a l'Irak, a Palestina, a l’Àfrica, a Sud Amèrica, etc.), què fan la Unió Europea i els Estats Units? I, què fem nosaltres?
Pensem-hi.
La gent tendeix a oblidar el que ha deixat de ser actual. El que surt als mitjans de comunicació és l’actualitat, però aquesta actualitat sembla ser més sensible a qüestions que, potser sí són d’actualitat, però amb una importància informativa lleu. “En lloc d'això ens parem a pensar en l'onada de calor o en el nou equipament dels jugadors del Barça” posa Marc com a exemple.
Tots ens hem oblidat que fa dos anys vam sortir al carrer per a dir NO a la guerra d’Irak. Molts pocs són els que volen veure que l’Irak, si bé ha estat alliberat d’un dictador, no és totalment lliure perquè l’Administració Bush i l’exèrcit nord-americà continúa al país. Ningú sembla adonar-se’n que l’Irak ha tingut una transició sotmesa, en bona part, a l’interès dels Estats Units.
D’altra banda, tothom veu, sent o llegeix sobre el continu conflicte palestino-israelí. Tothom opina i són molts els que pensen o diuen: “aquests palestins estan bojos”. Sembla que la gent no vol veure ni vol recordar que a inicis del segle XX Palestina era un país. El 1917, gràcies a la declaració Balfour el Regne Unit recolza la creació d’un Estat d’Israel, que se situarà en territori palestí. A partir de 1920 comencen a arribar jueus a Palestina i el primer conflicte té lloc el 1936, amb una vaga general i l’esclat d’una guerra. El 1947, el Regne Unit decideix traspassar el “problema” a l’ONU, que realitza una repartició molt favorable a Israel. Les guerres palestino-israelines es van anar succeint i les més importants són: 1947-49,1967,1973,1982. Des de la dècada de 1990 queda clar que la pau passa pel diàleg i la reconciliació perquè no es pot tornar ni al territori de 1930 ni al que va programar l’ONU.
Mentre milers de persones moren cada dia víctimes de conflictes armats (a l'Irak, a Palestina, a l’Àfrica, a Sud Amèrica, etc.), què fan la Unió Europea i els Estats Units? I, què fem nosaltres?
Pensem-hi.
Entrades
