Amb Xabra i Xatil·la al record

Milícies catòliques libaneses van entrar fa 25 anys (17-09-1082) als camps de refugiats de Xabra i Xatil·la (Beirut) i van assassinar a bona part de les persones que allà hi habitaven. Encara avui, el nombre de morts és una xifra desconeguda. El Punt publicava ahir a l’Efemèride que hi van haver entre 700 i 3.500 morts.

La passivitat del llavors ministre de Defensa, Ariel Sharon, va facilitar l’entrada dels milicians als camps de refugiats i la posterior matança i, fins i tot, es diu que ell mateix es va reunir amb els milicians per encoratjar-los. Avui, Sharon no pot respondre per aquesta massacre ja que continua en coma, després que fa un any patís diverses embòlies. Però quan podia respondre, no ho va fer ni ningú li va preguntar.

El general serbi Mladic és un dels més buscats internacionalment inculpat de la matança d’Srebrenica, la més greu de la guerra de Bòsnia, on van morir prop de 10.000 homes. Es rumoreja que el general passeja amb impunitat pels carrers de Belgrad i que Sèrbia no fa res per entregar-lo a les autoritats internacionals. La matança d’Srebrenica va entrar a la història i a la nostra memòria cultural per ser la més cruel a Europa des de la Segona Guerra Mundial. L’enclavatge bosnià va ajudar a crear la imatge de crueltat dels serbis, que va facilitar la posterior guerra (invasió) de Kosova.

Per la seva banda, Xabra i Xatil·la es mantenen a «l’anonimat» i, tot i que es coneixia el nom d’un dels culpables (Sharon), ningú va intentar jutjar-lo o inculpar-lo quan tocava, quan era el Primer Ministre d’Israel. Per què aquesta dualitat del dret internacional?

El Poder és la causa

Segons Huntington, les guerres i xocs del futur estaran causats per diferències culturals, o com ell ho anomena xoc de civilitzacions. Huntington distingeix entre vuit cultures diferents: occidental, confuciana, japonesa, àrab (que segons Huntington s’aliarà amb la confuciana contra occident), hindú, eslavoortodoxa, llatinoamericana i africana.
L’escriptor nord-americà va estar de moda després dels atacs a les torres bessones de Nova York però, en quant es va posar de moda, ja van aparèixer veus crítiques contràries a la teoria del xoc cultural. Però fins a quin punt les guerres futures (i actuals) estan mogudes per un xoc cultural?
En un primer anàlisi planer es fàcil parlar d’una guerra Orient versus Occident després de l’11S o tot el terrorisme amb la marca d’Al Qaeda. Però, de fet, l’argument cultural no és res més que una excusa utilitzada pels caps de la xarxa terrorista per moure unes masses cansades de la prepotència occidental i americana. Si ens fixem amb els terroristes que van estavellar les avions a NY, no n’hi havia cap de classe baixa, sinó que la majoria tenien carreres i havien estudiat lluny dels seus països. Els governs occidentals també s’han encarregat de parlar d’una guerra contra el terrorisme internacional per moure una població amb diferents objectius (l’occidental) contra un món desconegut i temut des de fa molt de temps.
A Pròxim Orient, un altre anàlisi superficial ens parlaria d’una guerra entre jueus i àrabs, dues cultures molt diferents. El conflicte israelopalestí, però, va molt més enllà (possiblement serà un dels conflictes més complicat). Israel és un estat laic encara que sobre ell vola sempre un núvol que fa pensa en la construcció de Haretz Israel Original, el Gran Israel bíblic. A més, dins de la població israeliana hi ha persones àrabs i cristianes i desertors de l’estratègia militar israeliana. Des de l’altra banda (mai més ben dit després de la construcció del mur), entre els palestins també hi ha diferències entre palestins laics i creients. Si la vessant laica està representada per Al Fatah i Israel és laic no hauria d’existir una guerra tant llarga i dura.
Al Congo, la setmana passada va haver una nova revolta tribal al Congo. Països africans que estarien emmarcats en una mateixa categoria de Huntington. I llavors què passa al món?
Doncs passa el que sempre ha passat. El que porta passant des que el primer homo va decidir lluitar amb un altre homo per controlar una parcel·la de terra més gran. El Poder. El poder que fa que els EUA, amb una tropa d’amics, vagi a l’Iraq a democratitzar el país i que quatre anys més tard encara no ho ha aconseguit. El poder del petroli. El poder que fa que al Pròxim Orient portin mig segle en una cruel guerra. El poder de l’aigua en una zona seca. El Poder que va fer que al Congo, fa ja uns anys, s’iniciés una guerra per controlar el coltan, producte amb el qual es fabriquen les bateries de mòbil, i que ara s’ha revifat. El poder que va fer que durant anys multinacionals dels EUA financessin colps d’estat a l’Amèrica Llatina (ITT). El Poder que evita que s’investigui una possible prova d’una vacuna de la Pfizer en menors a Nigèria i que va causar 11 morts i més de 200 nens amb lesions.
El Poder és el motiu de les guerres actuals i, segurament, futures. No el xoc cultural de Huntington ni els recursos tangibles i intangibles que afirmen alguns analistes internacionals.

«Jo vull sortir a la foto»

es manifestacions solen ser un acte on els polítics aprofiten per aparèixer, posar-se al darrera de la pancarta de torn i guanyar-se un grapat de vots. Personalment, no m’agrada que els polítics siguin els protagonistes de les manifestacions, iniciatives que haurien de servir per mostrar les inquietuds de les persones que normalment no apareixen als mitjans. Les manifestacions o actes similars han de ser esdeveniments de protesta, de pressió política per part d’una ciutadania descontenta.
L’últim episodi el vaig veure diumenge. A la manifestació en contra del dipòsit de gas de Vinaròs (a 1,5 km d’Alcanar), hi havia un bon grapat de polítics: Marta Cid (ERC), Daniel Pi i Jaume Forcadell (ICV) i Alberto Fernández Díaz (PP), entre d’altres. Fernández Díaz, que es veu que té una casa a Alcanar, va començar la manifestació a segona línea, al darrera dels que portaven la primera pancarta en contra de la plataforma marítima i la planta de tractament de gas de Vinaròs. Un cop la marxa lenta va fer uns metres, el líder del PP de Barcelona va marxar, va agafar la moto i va anar fins a la finca on s’ubicaria la planta terrestre. Al arribar, es va tornar a posar al darrera de les persones que atenien als mitjans i ell mateix els va atendre.